15/09/2019

La malaltia del músic (I)

2 min

Us faré una confessió. Toco el piano des dels quinze anys i tinc la carrera. És una de les meves passions. Doncs bé, deu fer quatre o cinc anys vaig començar a experimentar una cosa estranya. Dos dits de la meva mà dreta començaven a fer moviments involuntaris, contraccions i extensions, mentre tocava. Això feia impossible que pogués tocar com ho feia habitualment. Perdia el control dels dits. Vaig pensar que era un problema tècnic i em vaig dedicar a fer moltes escales i exercicis. Cada cop era pitjor. Va arribar un moment que era incapaç de fer una escala de do major, el que un nen fa a primer curs de piano.

Desesperat, vaig anar a tot tipus de metges, clíniques i especialistes. Em van fer radiografies de la columna, proves neuronals, ressonàncies... Buscaven alguna lesió que expliqués aquella tensió que recargolava dits i mà sencera quan tocava. Al conservatori vaig haver d’interrompre les audicions en públic. Mentrestant, més i més exercicis. Res de res. Després de 35 anys tocant vaig arribar a pensar que abandonaria el piano per sempre.

De la malaltia o trastorn se’n diu distonia focal, i afecta principalment músics (guitarra, violí, piano sobretot). Hi ha hagut concertistes de la història que la van patir i van haver d’abandonar les seves carreres. El mateix Robert Schumann va patir distonia focal i es va centrar en la composició perquè ja no podia fer concerts.

La distonia pot afectar també a l’hora de parlar. Hi ha gent que la tensió que jo tenia als dits la té a les cordes vocals i acaben per quedar mig muts. Hi ha un professional de la cuina català ben conegut que l’ha patit.

Fa cosa de tres mesos, totalment desesperat, algú em va parlar d’un músic professional que es va curar. La solució serveix per a la vida i es resumeix així: hi ha dues dimensions, la cognitiva i l’emocional. Els instints i actes involuntaris són cosa de les emocions. Cognitivament no els guanyarem mai.

La setmana vinent us explicaré com.

stats