Molts anys més tard

Són uns quants els escriptors, pintors o directors de cinema que han creat una obra que prohibeixen fer pública fins a molts anys més tard. Durant aquests dies de confinament he vist les anomenades cinc desconegudes de Hitchcock, cinc obres mestres del cinema que el director britànic no va permetre tornar a emetre fins al cap de vint anys. Cadenes de televisió, distribuïdores i festivals van oferir quantitats milionàries al director, que era el propietari dels drets, i ell mai no va cedir. Fins i tot el mateix James Stewart, protagonista de quatre de les cinc pel·lícules, li va demanar personalment que acceptés una projecció en una retrospectiva sobre l’actor a Berlín.

Esclar que vint anys no són res si ho comparem amb els cents anys de 100 years. The movie you will never see, protagonitzada per John Malkovich i patrocinada per una marca de conyac. Està previst que s’estreni l’any 2115. Esperem que algú es recordi que la cinta és en una caixa forta, juntament amb una ampolla de l’espònsor.

Quins són els motius per a aquestes decisions d’estrenes o edicions pòstumes? Diuen que els artistes creen per mirar de no morir mai, a veure si així podran ser recordats sempre. D’acord amb aquesta teoria, la motivació és la d’assegurar-se el record que les obres ja conegudes potser no et donaran, ja que els artistes sabem que són molt poques les creacions que perduren i superen el pas del temps. Amago el que he creat per tal d’assegurar que surti a la llum quan jo no hi sigui.

La segona motivació és econòmica. Però si l’artista és mort, entenem que es tracta d’una mena de llegat per als descendents, una bona herència per al fill o per al net, per si de cas són uns inútils incapaços de guanyar-se la vida. De fet, els hereus dels drets de les pel·lícules de Hitchcock, només al cap de dos anys de morir el director, ja estaven negociant la projecció de totes cinc. Recordo personalment, emocionat, haver anat a inicis dels 80 al cinema a veure-les.

Esclar que guardar una obra per al futur no t’evita ser crivellat pels crítics. García Márquez ja ho va advertir: “Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament...”