11/08/2019

Trenta mil quadres en una tarda

2 min

Molts dels que estan en alguna ciutat important fent turisme, ho aprofiten per visitar un museu. Hi ha museus petits, mitjans i grans. També hi ha museus gegants. A mi m’agraden els petits. Més que res, perquè els puc digerir. De fet, i molta gent no ho compartirà, no entenc ni estic d’acord amb el plantejament dels grans museus. El Prado, per exemple, té més de 35.000 obres d’art. Normalment, no consumim art. I, quan ho fem, ens empatxem. Una visita d’una tarda o fins i tot d’un dia sencer a un museu gran equival a una allau tal d’estímuls que un és incapaç d’assimilar-los. Ens passem mesos sense veure pintura o escultura i, quan ho fem, ens fiquem en un esquema ingovernable.

Recordo quan vaig visitar la Galleria degli Uffizi. Vaig preguntar quanta estona necessitava per visitar-la. Em van dir a la taquilla que unes dues hores. Eren 17.000 metres quadrats amb centenars de quadres i escultures. Recordo que, al principi, m’aturava a totes les obres i les admirava i hi dedicava temps. Quan portava una hora, em sentia totalment col·lapsat, saturat. No podia retenir ni admirar més art perquè el cervell no donava més de si. Les darreres sales les passava ràpidament, mirant de veure si algun quadre em cridava l’atenció.

Aquesta és una reflexió a tots els professionals dels museus. Un museu no és un lloc, és un espai i un temps per a un visitant, no es pot deslligar l’obra de qui la contempla. Un museu és una experiència. I, la veritat, no està pensada com a tal sinó com a almanac. Penso que els museus haurien d’incloure un nombre d’obres calculades a partir del que els experts en psicologia o neurologia calculin que pot absorbir el cervell d’una persona normal. Es podria, doncs, dissenyar les sales segons aquest criteri i que cada persona decideixi si vol doblar o triplicar la quantitat recomanada pels experts.

Els museus grans, tal com estan concebuts, la veritat és que no els entenc. Responen a una òptica d’oferta. No de demanda.

stats