Terror

Innocents massacrats, atropellats, assassinats en nom del no res. Que ningú s’enganyi: és terrorisme.

És terrorisme, no és guerra. És terrorisme, no és venjança. És terrorisme, no és política. És terrorisme, no és nacionalisme. És terrorisme, no és xenofòbia. Terrorisme són actes de violència executats per infondre terror. I no hi ha res més.

Al nostre país, lamentablement, en sabem molt de terrorisme. Vam patir el d’ETA durant dècades i el vam saber vèncer. Al terrorisme se’l guanya amb l’acció judicial i policial, per descomptat, però, sobretot, se’l venç despullant-lo de tot allò de què s’irriga per justificar o raonar la seva injustificable i boja acció. Quan la societat, mitjans, analistes, periodistes, tertulians, columnistes, polítics relacionen el terror amb una causa concreta tenim un problema. Ni religió, ni llengua, ni guerres del segle XXI, ni política, ni res que s’hi assembli. Terror, només és terror. Terror sense més.

I quan això està totalment clar, quan no hi ha dubte, quan no s’aprofita l’ocasió per defensar altres idees que no tenen res, absolutament res, a veure amb el terror és llavors quan aquest es queda sol, aïllat, nu de qualsevol pàtina argumental.

El 17-A, només hores després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, es llegien opinions, articles i comentaris lamentables. És de les poques ocasions en què vaig haver de sortir de les xarxes socials i deixar de seguir l’actualitat del que succeïa perquè era per bloquejar, reportar o silenciar la meitat dels missatges i posts que relacionaven l’actualitat política, militar i religiosa amb l’atemptat de Barcelona. Vaig sentir fàstic del nivell que es va registrar a les xarxes socials. Veritable fàstic.

Condol a les víctimes, reconeixement a les forces de seguretat, aplaudiments als voluntaris i donants. Tota la resta sobra ara. Sobra ara i sobra sempre davant del terror.

Només és terror. I el vencerem com sempre l’hem vençut.