Empresaris: responsables legals d’una grip
Totes les cancel·lacions de reunions, congressos, fires, viatges d’empresa i totes les prohibicions de desplaçaments per part de grans corporacions tenen una única raó de ser: no ser responsables de res si succeeix alguna cosa.
Les mesures de les empreses no provenen de riscos reals. Són mesures perquè ningú et pugui denunciar si no has pres mesures preventives. Vivim, des de fa anys, una malaltia pitjor que el coronavirus, la malaltia del compliance: la funció que tenen les empreses i organitzacions per establir els procediments que assegurin el compliment normatiu intern i extern.
Aquesta obligació s’ha tornat malaltissa. Normes a complir, d’administracions locals, autonòmiques, centrals, europees, fiscals, comptables... Fins i tot una simple petita empresa, per poder facturar a certes empreses d’àmbit global, ha de demostrar que du a terme algunes de les iniciatives dels reptes del mil·lenni establerts per l’ONU!
La paralització de l’economia que estem provocant entre tots no té tant a veure amb la perillositat del virus com amb els riscos legals que se’n deriven.
Però no té cap sentit cobrir-nos les espatlles davant eventualitats que són inevitables! No podem pretendre fer responsables les empreses, les institucions o els empresaris dels avatars de la vida. Si un envia un treballador a un país, pot tenir un accident, el poden robar, pot agafar una malaltia o li pot caure un piano a sobre. Què hem de fer, deixar de viatjar per negocis, de reunir-nos, d’anar als centres de treball per si de cas?
I, d’acord, aquesta pot ser una grip més perillosa en certs col·lectius, però no deixa de ser una malaltia infecciosa. A Occident hem aconseguit controlar la diftèria, el tètanus, la tos ferina, la poliomielitis, el xarampió, la rubèola, les galteres, la varicel·la... I, mentrestant, no es va responsabilitzar cap empresari. La malaltia d’aquest món no és el coronavirus, és amenaçar amb responsabilitats legals per elements inherents a la vida i, pel camí, aturar l’economia.
