Cap al col·legi electoral

Veig un munt de gent que va cap al col·legi electoral. M’acosto a una parella que van agafats de la mà. Els falten pocs metres per arribar-hi.

“Encara no sé què votar”, diu ell.

“Tranquil, tu acaba de rumiar-ho i vota”.

Entro a l’interior. Veig un noi jove que agafa unes quantes paperetes, de diversos partits, i se’n va a un racó. Li diu a la seva mare: “Necessito pensar”.

Les enquestes diuen que més d’un 40% de l’electorat, un dia abans de les eleccions, encara no sap què votar. És molt revelador. Hi ha molta, massa, decepció. I l’alternativa a la decepció és extremisme, de dretes o d’esquerres. La centralitat, la moderació, no té adeptes, no és creïble. I això és un gran problema per a tot país. Quan un no creu en la moderació i el diàleg només queda la ideologia.

“El país no te solució”, em deia un directiu amb qui vaig dinar dimecres passat. “Barcelona és una ciutat amb potencial global, però amb una alcaldessa de mentalitat provinciana i un estat en contra”.

El mateix passa amb el país, penso. Amb tot el país.

Avui estic acabant de preparar una conferència sobre lideratge internacional. Espanya és líder mundial en 61 subsectors d’activitat. I els nostres polítics encara no saben com organitzar-nos territorialment, no saben donar-nos una solució.

Són unes eleccions molt importants, perquè avui, probablement (escric això diumenge al migdia), tindrem per primer cop una estructura política semblant a la d’Àustria o Grècia, una fragmentació absoluta en la qual partits moderats hauran de pactar amb partits extremistes, de dretes o esquerres, tant és.

Això es nota al carrer, es respira en l’ambient. Hi ha una barreja de por i decepció, que alhora es fon amb la mirada segura i l’aplom del votant radical.

No sé qui guanyarà, però a partir d’avui, segur, hi haurà un abans i un després en la política espanyola.