La igualtat moral dels animals

En una columna recent a l’ARA, Albert Pla Nualart admetia que reconèixer drets als animals seria un pas endavant en el progrés moral de la humanitat, tal com ho ha estat el rebuig del sexisme o del racisme. Hem d’estar molt d’acord amb ell. Ara bé, sosté alhora que acceptar la igualtat moral dels altres animals seria anar massa lluny. En cas de conflicte, els interessos humans han de prevaldre sempre. Així ho reconeixerien tots els filòsofs i així es desprendria de la “veritat científica” que els éssers humans són la culminació de l’evolució. Pla Nualart s’equivoca.

Primer, és fals que de la teoria de l’evolució es pugui inferir que els humans són culminació de cap procés. Per tal que fos així, seria necessari que la natura hagués seguit algun pla de perfecció gradual el resultat més excel·lent del qual hem estat els éssers humans. Els altres animals serien, sota aquest criteri, menys perfectes. Però la natura no és un agent intel·ligent que operi segons un pla. A més, no hi ha cap altra força de selecció de les característiques dels organismes al llarg del temps que l’aptitud per sobreviure fins a l’edat reproductiva i transmetre els seus gens. Sota aquest criteri, tots els organismes actualment existents són igualment excel·lents, perquè tots han reeixit d’un procés idènticament llarg d’adaptació al medi.

Encara que no fos així, però, de poc valdria per a l’argument de Pla Nualart. Que els éssers humans estiguessin més ben adaptats al medi que altres animals no ens diria res sobre quina consideració moral mereixen uns i altres. No pot ser d’una altra manera. Ni de la biologia ni de cap altra disciplina empírica es poden inferir preceptes morals. És, doncs, ell qui no ha comprès la veritat científica i qui en treu, irracionalment, conclusions ètiques.

Segon, molts filòsofs, incloent-hi Peter Singer, defensen explícitament la igualtat moral dels animals. És a dir, que els seus interessos en no patir, no morir i gaudir de les seves vides importen tant com interessos similars d’éssers humans. Per exemple, si, per hipòtesi, punxar un porc provoca a l’animal un patiment tan intens i de la mateixa durada que el que provocaria a un ésser humà, seria discriminatori no donar el mateix pes als dos patiments.

Com podria no ser així? Un és humà, l’altre no. Però en quina taxonomia ens classifiquin per causa dels nostres gens és ben irrellevant moralment. Un pot ser més intel·ligent que l’altre. Però no creiem que éssers humans menys intel·ligents, fins i tot amb capacitats semblants a les de molts animals, mereixin menys consideració ètica. O que el fet que no puguin tenir deures els faci mereixedors de menys protecció legal. Interessos similars han de ser similarment considerats i protegits. Discriminar per raó d’espècie (l’especisme) és tan injustificat com fer-ho per raó de gènere o pel color de la pell.

Això implica, certament, que no es pot establir la regla general que, en cas de conflicte, sempre hauran de prevaldre els interessos humans. Però seria igualment incorrecte dir que en cap cas es poden establir prevalences. El que cal és ponderar imparcialment els interessos en disputa. Diferents casos donaran resultats diferents. Per exemple, és clar que l’interès humà en gaudir del gust de productes d’origen animal és trivial en comparació amb els interessos en no patir dels animals sota explotació. Cal oposar-se a aquestes pràctiques.

Però suposem que ens trobem en el dilema de salvar un gos o un nadó. En general, els éssers humans tenen vides més llargues i amb més elements positius que un gos. Sota incertesa, seguir la regla de salvar el nadó és la que esperablement ens farà encertar més vegades. Amb més dades sobre el futur que espera a l’un i a l’altre, potser hauríem d’escollir de manera diferent. L’important, però, és que l’espècie a la qual pertanyen és totalment irrellevant per a la nostra decisió.

Així, no hi ha cap “discapacitat emocional” en reconèixer els altres éssers sentents com els nostres iguals morals. Estendre la compassió a tots els que gaudeixen i pateixen amb les seves vides és el que resulta de raonar imparcialment i desapassionadament. En una societat justa els interessos bàsics dels animals estarien tan jurídicament protegits com els dels humans. Aquest sí que seria el pas més gran que la humanitat hauria fet mai en el seu llarg i tortuós camí de progrés moral.