20/10/2011

"Habemus corredor", els porcs i el déjà-vu

2 min
Blanco parla en presència d'Artur Mas i Miquel Valls.

Llotja de Mar, dos quarts de vuit. L'acte comença amb puntualitat europea, potser en agraïment a la llum verda que ha arribat d'Europa, o potser perquè José Blanco té pressa per volar cap a Sevilla aquest mateix vespre. El ministre es desplaça en un jet privat de l'exèrcit que avui ja ha fet la ruta Madrid-Saragossa-Barcelona. Ara entenc l'alegria per això dels trens: salta a la vista que fan molta falta.

Tant de consens a l'entorn d'un tema sembla fins i tot sospitós. Però vaja, el portaveu Quico Homs ha dit que toca mudar-se i celebrar-ho, i m'he presentat a la festa amb mitges i talons, no fos cas.

A primera fila seuen Alícia Sánchez-Camacho, Josep Antoni Duran i Lleida, Quim Nadal, José Montilla, Xavier Trias i Carme Chacón. Entre la resta de "societat civil catalana" que omple la seu de la Cambra de Comerç de Barcelona hi ha moltes corbates i "tots els constructors del país", em diu algú ben informat.

Blanco mostra un mapa que fa arrufar uns quants nassos: s'hi veu alguna ruta que no és precisament prioritària. A mi em sembla veure-hi molts camins que passen per Madrid, però dec estar mal fixada.

"Habemus corredor", exclama Artur Mas. "Tenim fumata blanca, i que consti que no faig cap joc de paraules amb el ministre que avui ens acompanya", assegura el president, tot fent el joc de paraules que diu que no fa. "Cal encara acabar de reblar el clau", adverteix Mas, i als més patidors ens ve al cap aquell refrany que aconsella no dir blat que no sigui al sac i ben lligat.

L'alcalde de Lleida, Àngel Ros, està francament content. "Som el rebost de Catalunya, exportem fruita i porcs. Nosaltres fabriquem vuit milions de porcs a l'any, tants com Iowa o Carolina del Nord".

Imaginar-me vuit milions de porcs em crea una mena d'estrès mental. I, tot plegat, entenc d'on em ve la sensació de déjà-vu que fa estona que em ronda. L'últim cop que vaig veure tants polítics de tants colors diferents entre copes de cava i somriures potser va ser el 30 de setembre del 2005, aquell dia històric en què es va pactar un Estatut que va acabar com va acabar.

stats