Els canviants precedents del referèndum

Un referèndum d’independència com a foto fixa binària mai satisfaria una societat diversa

L’independentisme continua canviant els precedents legals utilitzats per justificar un referèndum d’independència. 

Primer, el 2013 el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) recomanava preferentment justificar “el procés d‘autodeterminació com a últim recurs per posar remei a una situació injusta” com ara “l’innegable” greuge econòmic, i citava l’opinió del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) sobre Kosovo. Després, el 2017 la llei del referèndum d’autodeterminació començava dient: “Els pactes [...] aprovats per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 1966 [...] reconeixen el dret dels pobles a l'autodeterminació com el primer dels drets humans”. I ara, en una conferència recent, el president del Parlament, Roger Torrent, no va pronunciar ni un cop “autodeterminació”, sinó que va proposar, com va indicar al títol, “Un pacto de claridad para celebrar un referéndum”. Vegem algunes possibles raons d’aquesta evolució. 

Claredat canadenca en la foscor hispànica (Xavier Domènech)

Andreu Mas-Colell va dir a la London School of Economics que, “aproximadament, Catalunya paga impostos en proporció a la seva contribució al PIB i rep en proporció a la seva població”, és a dir, que “Catalunya aproximadament paga per renda i rep per població”. Per tant, Catalunya rep el tracte que Pasqual Maragall o Oriol Junqueras han qualificat de just i, per tant, és difícil justificar el greuge econòmic. I tampoc sembla que Catalunya tingui la “greu situació humanitària” de Kosovo a què al·ludeix el TIJ. 

Referint-se específicament als pactes esmentats a la llei del referèndum, el CATN va dir que “la resolució 2.625 va precisar que el dret d‘autodeterminació reconegut per les Nacions Unides es referia a situacions colonials”. Per tant, el marc jurídic citat per la llei és inapropiat segons el CATN.

En resposta a un article meu, Miquel Puig ha explicat que el model de la nova proposta de Roger Torrent és el dictamen del Tribunal Suprem del Canadà (TSC) que el govern canadenc va usar de base per a la llei de claredat. I els professors de la UPF Ferran Requejo (exmembre del CATN) i Marc Sanjaume han incidit en la mateixa línia. ¿Es tracta, finalment, d’un precedent vàlid? Els tres autors argumenten que sí, citant-ne parts impossibles de no compartir com “Un sistema de govern no pot sobreviure només mitjançant el respecte a la llei”, i afirmen que, en conseqüència, el dictamen estableix que “el govern federal i la resta de províncies hauran de negociar amb el Quebec en cas de produir-se la ‘doble claredat’ (pregunta i majoria)”. No expliquen, però, que el mateix dictamen diu que “s’ha de considerar que la secessió d’una província del Canadà, en termes legals, requereix una esmena de la Constitució” i rebla que “no ens persuadeixen” els que tenen altres opinions. És a dir, el dictamen estipula que només hi ha una manera de negociar: la reforma constitucional amb el mecanisme existent. Així, la via canadenca és 'de facto' equivalent a la dels països, gairebé tots, on la Constitució no inclou la secessió. Per aquesta raó, com va explicar J.F. Lisée a TV3, l’independentisme quebequès ho considera una via “impossible”, ja que implica que “si una de les deu províncies hi està en contra, el Quebec no podria ser independent”. En canvi, el dictamen va agradar al primer ministre del govern federal, Jean Chrétien: “Es va publicar a les 9.45 del matí i vam quedar extàtics. No hauríem pogut demanar més. El dictamen era savi, eloqüent i sensible.” 

Per què diuen Cameron quan volen dir democràcia? (Miquel Puig)

En definitiva, els tres autors proposen com a nou model un dictamen rebutjat en el seu conjunt pels independentistes quebequesos i aplaudit pel govern federal del Canadà, no aporten cap exemple de democràcia que prevegi la pràctica suposadament exemplar resultant de la lectura parcial que en fan, i passen per alt que la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República tampoc va establir cap dret a la secessió en cas d’existir una “majoria clara i persistent”. 

I amb els països citats com a precedents ha passat el mateix. 

Oriol Junqueras explicava en entrevistes als principals mitjans que països com Irlanda, Groenlàndia i Noruega eren independents gràcies a referèndums concedits respectivament pel Regne Unit, Dinamarca i Suècia com el que ell demana. Però ¿va ser així? Irlanda va independitzar-se sense cap referèndum sinó amb una guerra amb el Regne Unit. Groenlàndia no és independent de Dinamarca sinó que en va ser colònia, província, i ara n’és regió autònoma. Noruega va aprovar “la dissolució de la unió amb Suècia sota un rei” sense al·lusió a cap independència i posteriorment va fer un referèndum sobre el que “ja s’havia produït”. Stéphane Dion, autor de la llei de claredat, diu que “Suècia i Noruega eren ja entitats reconegudes com a distintes prèviament amb dos sistemes judicials, dos governs sense jerarquia entre ells, dues ciutadanies, dos exèrcits i sense població sueca a Noruega. Només compartien diplomàcia i rei”. En contrast amb aquests exemples, al llibre 'La crisi catalana: una oportunitat per a Europa', publicat en diversos idiomes, l’expresident Carles Puigdemont només cita el fet per David Cameron com a precedent. Si algun altre també ho fos, segurament també l’hauria inclòs per la seva clara utilitat davant l’opinió pública internacional.

Però més enllà de l’interessant debat sobre filosofia política i dret comparat, la responsabilitat de tots és restablir la convivència malmesa. Afirmant que volem un referèndum només sobre un gran acord, volem posar en relleu que un referèndum d’independència com a foto fixa binària seria la pitjor solució i mai satisfaria una societat diversa. Els polítics estaríem passant als ciutadans la nostra responsabilitat i ens dividiria encara més. M’agradaria preguntar als defensors d’un referèndum d’independència si creuen, després del viscut els darrers anys, que estaríem millor després d’una votació inevitablement divisiva, tal com va advertir Artur Mas el 2011 quan encara hi estava en contra. I no sé si el Sr. Puig, defensant l’argument habilitant de la majoria “clara i persistent”, justifica l'“Ho tornarem a fer”.

La fosca claredat canadenca (Ferran Requejo i Marc Sanjaume)

EDICIÓ PAPER 07/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF