L’OBSERVADORA

La senyora Lillo

La senyora Josefina Lillo López, viuda de Joan Valls, té 85 anys i va néixer a Carcelén, Albacete. Té sis fills “capicua” -dos nois i quatre noies-, sis nets i tres besnets, un de 14 anys, un de 3 i un altre de mesos. De fet, no s’entén gaire bé si el tercer té 6 o 8 mesos perquè està corregida la cal·ligrafia de bolígraf blau escrita en pàgines pautades de llibreta a les quals meticulosament s’han tret els trossets de paper que han sobreviscut a l’espiral.

La senyora Lillo explica que va arribar “ a mi querida Barcelona en 1941 con 7 años, por la valentía que tuvo mi mamá una vez viuda ”. En una carta escrita amb lletra antiga però clara amb paràgrafs que alternen el castellà i el català, continua: “Com es feia en aquells temps, primer van arribar ella i els meus germans grans i al cap de poc temps va baixar la més gran a buscar les dues que quedàvem al poble, i els grans de seguida van trobar feina al costat de casa. La meva altra germana, al Dique Flotante, i jo, com que era la petita, vaig estudiar el Comerç, taquimecanografia i el títol de Corte y Confección, i als 18 anys vaig entrar a Pedro Rodríguez, al passeig de Gràcia, on vaig treballar fins que em vaig casar”. Continua: “Soc la persona més feliç per com m’ha anat la vida”, tot i que admet haver passat una mala temporada quan va quedar viuda i “pel Procés”.

Joefina Lillo ha escrit una carta a “l’il·lustríssim jutge Marchena” que fa arribar a l’ARA en la qual li explica la seva història, que és la història de molts catalans. Descriu com la seva mare va tornar a Barcelona -on havia vingut de viatge de nuvis des d’Albacete- quan es va quedar viuda, per “donar-nos una vida millor”, i que porta “78 anys en aquesta beneïda terra sense oblidar-me de la meva”. La senyora Lillo continua dirigint-se directament al jutge: “ Sr. Marchena, y ahora le voy a explicar: esta tierra ha sido tierra de acogida, aquí hay personas de todos los lugares de España para tener una vida mejor, como así ha sido, ni que algunos no lo reconozcan. El dia 1 de octubre fuimos a votar el derecho a decidir para tener una vida mejor. El 1 de octubre fue mal planteado por unos y por otros. Somos un pueblo civilizado, pacífico y amigo de nuestros conciudadanos cada uno con su manera de expresarse ”, i continua explicant que a la seva ciutat no hi va haver violència als col·legis electorals, però recorda com tantes persones van ser “agredides sense miraments ni tan sols tenint en compte l’edat”. En la carta es declara independentista i fa referència a la seva percepció de Marchena com una persona “ agradable y con sentido del humor ”, i li demana que “miri els vídeos [de l’1-O] i tregui les seves conclusions”, considerant que els polítics que està jutjant “són gent de pau, demòcrates amb totes les conseqüències”. La senyora Lillo acaba la carta amb una informació de servei per al jutge: “Crec que ja deu saber que en les últimes eleccions a Catalunya va guanyar Esquerra Republicana i a Espanya el PSOE. Que tinguem sort”, s’acomiada atentament.

La carta representa la Catalunya dels catalans per voluntat i per projecte vital. La dels que han nascut allà on sigui però han construït el seu propi futur i el de Catalunya en les últimes dècades. Una Catalunya que els professionals de la política de la crispació i l’enfrontament social i aquells que esperaven resoldre un conflicte polític major a través dels jutjats no volen veure. Una Catalunya catalana formada per la diversitat que no poden entendre aquells que animen la fractura i la confrontació identitària o lingüística, quan la realitat indica que les fronteres polítiques són cada cop més líquides i les identitats són complexes i sobretot no són còmodament monolítiques i exigeixen un esforç de comprensió, d’empatia i de treball mutu.

Catalunya es viu en català, es viu en castellà i en moltes altres llengües, i molts ciutadans la viuen en el bilingüisme sense exclusivitat ni un component identitari excloent. Si un missatge porten incorporat els resultats electorals de les eleccions del 28-A és que a Espanya s’haurà de treballar per construir un consens per al progrés del país i que aquest està relacionat amb el diàleg i la rebaixa de la crispació. A Catalunya, els vots indiquen perseverança i també la voluntat d’ampliar la base social amb un independentisme més aspiracional que identitari.

Després del segon cicle electoral, al maig, i a l’espera de la sentència, hauran d’arribar temps per a la negociació, els pactes i els consensos, per als governs de coalició, els acords en polítiques que facin progressar el país, i vindrà el temps del coratge per negociar. És el que han demanat moltes Josefines Lillo que neixen allà on l’atzar diu i construeixen el país allà on el volen.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF