La resistència al canvi
Quan la realitat li resulta inacceptable hi ha qui tendeix a moure’s en bucle. Passa amb els problemes que semblen insalvables, amb la resistència al canvi. Amb el raonament circular es reforça la convicció que les dificultats són irresolubles. S’analitza la qüestió donant voltes als mateixos temes i quan s’arriba al fons es torna a escalar l’argument. Es fan les mateixes polítiques malgrat que les circumstàncies canviïn. Així durant segles. És una característica hispànica. Té a veure amb la manera de raonar, d’enraonar i de (no) resoldre. De fer les coses de la mateixa manera, amb gran convenciment i obstinació.
Ignorar els problemes i l’orgull cavalleresc del sostenella y no enmendalla formen part de la cultura política espanyola, encara avui.
Com diu Pierre Vilar, Espanya “si conquereix el món l’evangelitza i dirigeix la Contrareforma, materialment i espiritualment”, i el mecanisme psicològic posat en marxa per la passió d’unitat fa que el món canviï al voltant, però l’estat espanyol es resisteixi a l’adaptació.
És part d’un arrelat concepte d’ hidalguía, com diu Vilar a la seva Història d’Espanya : “L’esperit de la Meseta pastoral i guerrera i l’esperit de la Reconquesta orienten la història d’Espanya” i en treu la conseqüència que s’hagi imposat “la concepció territorial i religiosa de l’expansió, més que l’ambició comercial i econòmica”.
N’és una mostra l’èxit descriptible dels liberals espanyols. Han tingut un recorregut limitat, i quan l’han tingut en l’Espanya moderna -si Aznar pogués ser considerat un liberal, que no ho crec- ha estat molt més en l’àmbit econòmic que en el polític o moral.
Ho hem vist aquest any, durant la pitjor crisi política que ha viscut Espanya des del 23-F, amb l’esfondrament del pacte de la Transició.
L’ordre ‘natural’ de les coses
Les forces majoritàries de govern han coincidit en la investidura de Rajoy no per acord, pacte o convicció, sinó per l’assassinat dels partidaris del canvi. De Pedro Sánchez, del PSC. Pel suïcidi col·lectiu socialista. La força de Sánchez no ha suportat l’embat dels seus. De Felipe González , de Rubalcaba, de Susana Díaz, que van posar la línia vermella en l’acord amb Podem i amb els independentistes catalans. Malgrat la seva vocació d’alternança, malgrat la corrupció del PP. Millor l’ordre de sempre que l’experiment del canvi, que deixar pas a una nova generació que hauria de reanimar la socialdemocràcia i encarar la fi de l’Espanya autonòmica. De fet, el resultat del PSOE investint Rajoy és el de l’ordre natural de les coses a Espanya, el que va de les elits del socialisme meridional al PP, i el populisme mediàtic de Pablo Iglesias acaba afavorint-lo com si fos l’única opció sensata.
Comença una legislatura a Madrid que es pot augurar convulsa i curta.
Catalunya forma part de la sobirania nacional, deia Rajoy en el debat d’investidura, i l’home que ha convertit l’immobilisme en el seu màxim signe d’identitat parlava de diàleg amb la poca credibilitat que li donen els seus precedents. En la sessió d’ahir va demostrar al PSOE amb un to desafiant que no fa presoners i que un cop investit espera suport obedient.
El PSOE amb oposició dins i fora
L’últim cop que Espanya va fer l’esforç de pactar i canviar va ser després de la mort de Franco. Llavors es van posar les bases de l’edifici constitucional que s’ha esfondrat ara. L’esperit constitucional va morir assassinat per la involució i la desconstrucció de l’Espanya federalitzant que ha fet el Partit Popular amb l’ajuda de l’alt tribunal.
El sistema de partits ha canviat amb Podem i Ciutadans, però les forces immobilistes del PSOE s’imposen i resisteixen. Donaran estabilitat al PP i negociaran, però des d’una posició de debilitat, afeblits per la guerra interna que ha declarat Pedro Sánchez abandonant el seu escó per no violentar la seva paraula. La batalla de l’ex secretari general per fer-se seu el control del partit és molt difícil de guanyar sense tribunes polítiques i mediàtiques, però serà una tensió permanent per a un PSOE en guerra dins i fora. El grau de fortalesa de Sánchez entre les bases és una incògnita i l’experiència demostra la dificultat de mantenir la influència quan es fa un pas al costat. Però no és menor el desafiament de tenir per totes les agrupacions socialistes la bandera de la política que manté la paraula donada.
Respecte al PP de Rajoy, l’estabilitat l’hi donarà la debilitat del PSOE, que tem la convocatòria d’eleccions quan està en plena convulsió.
El to de la sessió d’investidura d’ahir fa preveure un ambient de bronca i d’immobilisme. Per què canviar si el mètode aparentment li funciona per mantenir el poder? Fins que algun dia la realitat s’imposi i trenqui el bucle.
