L’OBSERVADORA

Una qüestió de temps

Ada Colau ha fet un màster accelerat de realpolitik. Un any a l’alcaldia de Barcelona dóna per veure la resistència que tossudament posa la realitat a ser transformada, el pes de les inèrcies en l’administració dels afers públics, els prejudicis mutus d’aquells que aspiren al poder i els que estan acostumats a posseir-lo. Això a banda de la complexitat de la gestió d’una ciutat amb desafiaments extraordinaris. L’activista porta ja moltes hores de vol a l’alcaldia i ha vist com algunes coses canviaven sense remei. De fet, fa la impressió que lluita perquè la inèrcia no l’engoleixi dins d’un forat negre que porta molts polítics a levitar. A sobrevolar la realitat de la majoria.

Si la clau de la supervivència, com deia Darwin, és la capacitat d’adaptació, Colau augura mutacions prodigioses. No cal insistir a preguntar-li si serà candidata a la Generalitat. Colau vol acabar el mandat, ha après que quatre anys en política passen més ràpid que en la vida civil. Però el seu discurs supera el personatge d’alcaldessa de Barcelona de manera recurrent.

Acceleració

Colau no defuig el debat sobiranista, però aspira a mantenir marge de maniobra evitant compromisos. Rebutja amb vehemència el que interpreta com a lliçons de puresa d’altres formacions i encara creu en la possibilitat de transformar Espanya en una federació o confederació respectuosa amb la identitat catalana i la seva voluntat de ser. Colau no només no ha desconnectat d’un projecte per a Espanya sinó que està disposada a jugar-hi fort. Per exemple, implicant-se en les pròximes eleccions basques i gallegues. Colau no sintonitza amb Pablo Iglesias, però comparteixen el discurs de la fi del règim bipartit de la Transició.

Una de les habilitats de Colau fins ara ha sigut mantenir algunes ambigüitats que permeten fer créixer electoralment l’espai dels comuns i convertir-lo en transversal, la paraula preferida de tots els partits per ampliar la base de votants. Quan totes les formacions a Catalunya han hagut de definir-se en el pla nacional i assumir costos, l’alcaldessa es presenta com a inequívocament sobiranista, considera que la majoria parlamentària està intentant accelerar el temps, però s’esforça a fer equilibris per evitar una trencadissa, malgrat la distància evident amb alguns líders de Catalunya Sí que es Pot. Considera que Catalunya no ha de subordinar el seu procés a l’Estat, però no vol unilateralitats.

De respostes torrencials, Colau ha anat matisant el llenguatge de l’activisme però queda un pòsit de progressisme tradicional, de previsibilitat, amb un to combativament amable.

Valors republicans

Ada Colau ens rep al costat d’un retrat de Frederica Montseny. El despatx tradicional de l’alcalde, que ha canviat per un de més funcional, l’utilitza per rebre visites. Ha mantingut els quadres que hi havia. Entre ells un Miró i dues precioses gitanes de Nonell. La seva empremta és una sèrie de fotografies de dones de diversos àmbits professionals amb tres característiques comunes: lliures, d’esquerres i combatives.

Símbols i polítiques

L’any de Colau no ha sigut fàcil, però ha sobreviscut amb només 11 escons i un regidor i 17.000 vots més que CiU. Descol·locat per la derrota, l’exalcalde Xavier Trias no ha deixat pas ni ha fet oposició forta i la batalla per la successió dins del PDC mantindrà entretingut el segon grup del consistori durant els pròxims mesos.

El govern Colau és encara un govern més de símbols que de solucions. Però ha après prudència i té olfacte. La debilitat aritmètica del govern municipal ha pesat sobre la manca de respostes fermes a problemes importants. Temes pendents com la massificació turística, que canvia la fesomia de molts barris i ha segrestat les Rambles i la Barceloneta o la Boqueria, l’invasiu desplegament dels venedors ambulants en l’espai públic, la creació d’una veritable política d’habitatge que eviti l’expulsió de molts barcelonins cap a altres municipis metropolitans per l’automàtica pujada de preus.

Ada Colau s’ha convertit en un actor consolidat. En els pròxims mesos haurà de començar a fer balanç del pacte i l’acció de govern i també definir-se davant dels esdeveniments a Catalunya. Establir prioritats, decidir si condiciona a la política espanyola el seu suport al procés, si prioritza el suport a les institucions catalanes en el cas que el Tribunal Constitucional utilitzi la via penal contra la presidenta del Parlament, si descarta la unilateralitat passi el que passi o si fa un acostament a les forces parlamentàries d’esquerra, amb les quals comparteix part de l’ideari i també competeix electoralment.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF