L’OBSERVADORA

Quan el motor és la ira

ESTHER VERA
ESTHER VERA Directora de l'ARA

La moderació té mala fama i la ira es confon amb valentia. La cooperació i l’empatia amb les idees de l’altre s’interpreten com una feblesa i el menyspreu i la paraula com un ganivet es converteixen en senyals de fermesa i determinació dirigits als soldats. L’apel·lació a les solucions ràpides s’imposa. Com hem viscut en altres moments de la història, no hi ha excusa per actuar amb ignorància sobre les conseqüències de deixar la política en mans de la ira i aquest serà també el nostre desafiament, com ho ha sigut tantes vegades per als nostres avantpassats en la història d’Espanya i d’Europa.

Donar per fet que la democràcia sobreviu sense treballar-la és un error i encara és més perillós pensar que nosaltres serem immunes a la ira i la violència. La vigilància democràtica és un imperatiu avui com ho ha estat al llarg de la història, com recordem en el dossier sobre la Primera Guerra Mundial i el món que va engendrar.

El nostre feixisme

Madeleine Albright va ser la primera secretària d’Estat nord-americana i coneix bé els riscos del totalitarisme. Nascuda a Praga, la seva família va fugir del nazisme i posteriorment del comunisme, i acaba de publicar un llibre interessant ( Fascism, a warning, ed. William Collins) que comença amb una cita que impressiona per l’autoritat de qui la va escriure, Primo Levi: “Cada època té el seu propi feixisme”.

En molts països, factors econòmics, tecnològics i culturals estan augmentant la incertesa i debilitant la credibilitat de la política, i estan empoderant els extrems i els lideratges durs. De fet, assistim a la degradació de la política entesa com un marc de cooperació i de trobada de diferents sensibilitats i interessos, al menyspreu pels fets, a la pèrdua del paper d’intèrpret i jerarquitzador de la premsa tradicional i a la seva demonització com “l’enemic del poble”. Es posen en dubte els pilars de la democràcia liberal sense veure que el feixisme és “menys una ideologia política que un mètode per arribar al poder i controlar-lo”, en paraules d’Albright.

En el marc internacional, la multilateralitat i la cooperació es degraden amb Trump, els brexiters i altres nacionalismes econòmics o emocionals que aposten per l’autarquia i la unilateralitat. Mai fins ara les paraules d’un president nord-americà havien sigut rebudes amb rialles de ridícul a les Nacions Unides, en una mostra tan evident d’allunyament.

Explotar la por

Però Trump resisteix als EUA i Bolsonaro arriba al Brasil. En les eleccions de mig mandat, Trump ha perdut la majoria a la Cambra de Representants, però manté el Senat. No hi ha hagut debacle malgrat els seus despropòsits i la desconfiança dels que l’envolten. Bob Woodward explica ( Fear, Simon & Schuster) que una part de l’entorn a la Casa Blanca el considera perillosament impulsiu i dedica esforços a evitar les conseqüències dels seus rampells o a paralitzar les polítiques que pretén posar en pràctica, fins i tot fent desaparèixer papers i esborranys de documents que no arriben mai a una versió definitiva o desapareixen del portafirmes que diàriament rep el president amb els documents que ha de rubricar. L’alta administració boicoteja el seu mandat en una mena de resistència interna.

Woodward recull una màxima de Trump que defineix com entén el poder i que connecta veritablement amb el perquè dels lideratges autoritaris a què assistim en temps d’incerteses: “El poder real és -no vull ni utilitzar la paraula- la por”.

Trump resisteix i Bolsonaro guanya les eleccions amb el seu perfil de militarot, insults a dones, negres i gais, retòrica dictatorial i una sobtada conversió a l’economia liberal.

El canvi o la reacció

I Espanya? L’auge del feixisme preocupa el Parlament Europeu, que fa unes setmanes va aprovar una resolució que reclamava la il·legalització de totes les fundacions i associacions que exaltin el nazisme i el feixisme -mencionava la Fundación Francisco Franco- i reclamava la retirada de tots els símbols i monuments que enalteixin l’Alzamiento militar, la Guerra Civil i la dictadura de Franco.

En el marc de la Unió Europea el grau de violència que s’exercia històricament per resoldre els conflictes territorials ja no pot ser el recurs, malgrat els impulsos de Zoido i Rajoy. Però no està clar que la política espanyola abandoni la seva tradicional tendència al suïcidi.

Apel·lar a les baixes passions, alimentar la ira de les frustracions, menysprear l’adversari, continua sent la màxima quan la Guerra Civil s’esborra en els llimbs del temps i les forces de la reacció es tornen a comportar com els propietaris del país. Espanya i Catalunya no són immunes a l’aire dels temps i caldrà estar alerta. Alerta a la caverna, alerta quan l’administració de Pedro Sánchez admet en privat el terror als exabruptes de la dreta quan els acusa d’antipatriotes. Alerta quan el Parlament català es degrada i el Govern espera esdeveniments en comptes de liderar el país. Alerta quan l’articulista moderat prefereix no escriure perquè no vol “ficar-se en embolics” perquè “no hi guanyarà res”.

EDICIÓ PAPER 09/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF