L’OBSERVADORA

De l’oasi a la Grand Place

L’oasi es va acabar quan els Mossos van sortir del Palau de la Música carregats amb 13 caixes de cartró el 23 de juliol del 2009. Hi havien arribat abans de les deu del matí davant la sorpresa i la creixent estupefacció de l’opinió pública. Al migdia Fèlix Millet marxava del Palau amagant-se darrere d’un paraigua que ha mantingut tots aquests anys en forma de silencis i confessions pactades, connexions privilegiades i dilacions per canvis de jutge i recursos dels advocats. El funcionament del Palau en els anys Millet, l’únic president que avui no té fotografia a la institució musical, representa la Catalunya de l’oasi que avui ha desaparegut. Aquella Catalunya de la qual va parlar el president Maragall i sobre la qual Jordi Pujol es feia l’ofès perquè ja no es podria “ni coincidir als casaments” de la sociovergència. Demà hi haurà sentència sobre l’espoli del Palau i el presumpte pagament de 6,6 milions d’euros en comissions de Ferrovial a CDC a canvi d’obra pública, utilitzant el Palau com una “canonada” per rebre els diners, en paraules del fiscal. Els excàrrecs de Ferrovial i l’extresorer convergent Daniel Osàcar no han reconegut els fets que indica el fiscal, que demana 14 anys i nou mesos per a Millet, 10 anys i deu mesos per a Montull, 8 anys per a Osàcar i 2 anys per a Gemma Montull.

Els anys de la instrucció i el judici del principal cas de presumpta corrupció política a Catalunya han coincidit amb una transformació del país que ha acabat amb la còmoda Catalunya de l’assenyat botiguer pujolista. Una manera de fer política que els actors tradicionals de l’Estat enyoren.

El moviment sobiranista té molts components. Alguns són de contingut social, econòmic, polític, de reconeixement identitari. Però el cas és que, en aquests anys del Procés, Catalunya ha passat comptes amb la corrupció i, a diferència de l’Espanya del PP, aquest país i el seu sistema polític, de lideratge i de partits, no és el mateix que fa 8 anys.

El punt final d’una determinada Convergència el va posar ahir el president del PDECat, Artur Mas, el protagonista de la metamorfosi de la majoria de l’autonomisme al sobiranisme. També l’home que va heretar un partit que estava en mans d’una família i on fins no fa gaire es podia sentir allò que és normal que les empreses “vulguin ajudar”.

Avui Convergència ha sigut buidada de contingut i el seu hereu, el PDECat, ha sigut superat per la iniciativa de Carles Puigdemont, que sempre havia fugit de la disciplina i les servituds del partit. Mas ha entès, dos anys després d’abandonar la presidència de la Generalitat, que fos quina fos la sentència del Palau, políticament li arribaria l’ona expansiva i perjudicaria la reconstrucció de l’espai del centre liberal.

Quan es donava per feta la victòria d’ERC i després de la declaració d’independència del 27 d’octubre i l’aplicació del 155, Puigdemont va reaccionar per sobreviure, i amb ell ho ha fet un partit en transformació. La duresa de les decisions del dia 26 amb la convocatòria fallida d’eleccions per la falta de confiança en l’actuació del govern del PP, l’amotinament d’una part del grup de Junts pel Sí, la sortida d’ERC del Govern i el ressò a les xarxes dels guardians de l’ortodòxia quan és gratis, van ajudar a determinar Puigdemont. Dolgut amb ERC per la falta de suport a la llista única i desconfiant de molts dels que eren teòricament seus, el president i uns quants fidels van posar el capital de la institució, que ell encara representa, en una llista que, per motius pràctics, d’organització i legals va associar al PDECat.

Mas fa un pas enrere demanant a la direcció del partit i a l’entorn de Puigdemont que s’entenguin. En paraules d’algú molt pròxim a ell: “Si Mas es va entendre amb Duran...” Els equilibris entre el PDECat i l’entorn Puigdemont hauran de posar les bases del centre liberal sobiranista. Per això hauran de superar l’escull de refer la seva personalitat política, d’actuar amb transversalitat i meritocràticament. Comportar-se com una formació sense els tics de la vella Convergència i potenciar les virtuts de l’arrelament territorial i l’existència de quadres tècnics. Encara més urgent, Carles Puigdemont haurà de decidir quin ha de ser el seu paper, el principal actiu de JxCat. El mandat dels catalans és el d’un president independentista i el compromís de Puigdemont va ser tornar a Catalunya. Queda clar que si torna el seu destí serà la presó, i l’actuació de la justícia espanyola no deixa dubtes de la falta de respecte per l’exercici dels drets polítics dels electes. Una investidura per delegació quedarà bloquejada a efectes pràctics però no simbòlics. Serà el moment de triar entre les persones i les institucions.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF