L’OBSERVADORA

L’hora de jugar-se-la

Caldrà parlar clarament d’indult si es volen fer les coses millor que en els últims anys

A diferència de la majoria de socis europeus, l’estat espanyol no ha tingut mai un govern de coalició des de l’inici de la Transició democràtica el 1977, i abans ens hauríem de remuntar al 1936 amb Largo Caballero. No són uns antecedents gaire sòlids ni optimistes per analitzar la situació d’un país on històricament costa dialogar, no només en l’àmbit polític. L’atomització parlamentària ha crescut en les eleccions convocades pel PSOE després del fiasco d’aprovació del pressupost, i ha permès un joc de les cadires en el qual s’ha format un bloc de dretes clar mentre el PSOE es resistia a la formació d’un altre bloc, aquest d’esquerres, amb Unides Podem (UP).

L’escorament a la dreta de Ciutadans i la seva adhesió al nacionalisme espanyol més ranci ha provocat no només una implosió del partit, sinó també una expressió de mal humor dels seus finançadors i la caiguda del cavall de molts observadors espanyols, que havien confiat en la retòrica buida de partit liberal. Amb les aliances amb el PP i Vox clares, la dreta ha format un bloc a l’espera de fagocitar-se quan toquin les eleccions, i Ciutadans ha deixat clar que no té vocació de frontissa sinó d’antropòfag.

Més enllà de la cooperació

Mentrestant, Pedro Sánchez parlava de “cooperació” i no de coalició mentre somiava amb formar un executiu a la portuguesa -els socialistes governen en solitari amb el suport extern de dos partits d’esquerra-, animat per la seva sobrada autoconfiança i pel fet d’haver aconseguit sobreviure 11 mesos amb 84 escons, després de la moció de censura contra Rajoy. Durant tota la setmana, fins divendres, es van escenificar les diferències entre Sánchez i Iglesias, però el líder d’UP ha preferit finalment sortir d’escena i no abocar UP al suïcidi col·lectiu, sabent que també l’hauria arrossegat a ell: amb unes eleccions incertes, els votants d’esquerres haurien tingut la prova de la incapacitat de fer una aliança de govern constructiva per frenar la triple dreta.

Dilluns Pedro Sánchez pressionava amb la gran qüestió que el tenalla quan assegurava: “Pablo Iglesias parla de presos polítics i jo necessito un vicepresident del govern que confiï en la democràcia espanyola i que la defensi”. Pedro Sánchez té molt present que serà el president del govern espanyol que gestionarà la sentència al Procés, i podem estar segurs que la decisió judicial tensionarà de nou la vida col·lectiva, encara que no sapiguem en quin grau. Serà un nou moment de la veritat per a tothom, i especialment per a Sánchez, assenyalat per la dreta i per una part del PSOE, i a qui el PSC espera sense saber quines són les seves intencions i expressant-se amb peus de plom.

Bona mostra d’això és l’entrevista a la presidenta de la Diputacio de Barcelona, Núria Marín, publicada dissabte a l’ARA, on l’alcaldessa de l’Hospitalet deixava clar que l’instint de supervivència del PSC passa per “anar pas a pas” i teixir complicitats que trenquin el frontisme, a l’espera que una sentència no torni a fer volar els ponts entre les diverses forces polítiques a Catalunya. Si la sentència és una bomba atòmica arribarà un nou moment de la veritat en què caldrà saber si el PSC se suma a l’esperit del 3 d’octubre, o fins i tot al de l’1 d’Octubre a l’Hospitalet, quan l’alcaldessa va fer sortir la Policia Nacional dels col·legis electorals. Per més que s’intenti dilatar les decisions, arribarà el moment de respondre al xoc de la sentència i, o bé la vehiculen els partits, o bé queda en mans del carrer, que els pot passar per sobre un cop més. Caldrà parlar clarament d’indult si es volen fer les coses millor que en els últims anys.

En aquestes hores es negocia un govern PSOE-UP amb l’estira-i-arronsa de si la presència dels liles serà en funció de la seva proporció de vots o dels seus escons -cosa que significa nomenar entre 3 i 5 ministres-, a més de l’estructura interna del govern i dels ministeris, i el programa. Les distàncies traumàtiques respecte a Catalunya, que són centrals en aquest moment, s’han reduït un cop el PSOE ha aconseguit l’abjuració de Pablo Iglesias, però queden desacords estratègics en temes econòmics, fiscals i de mercat laboral.

Dilluns a la tarda, el candidat a presidir el govern presentarà la seva proposta, i previsiblement dijous podria ser elegit amb els vots d’UP i l’abstenció, entre d’altres, d’ERC. Un nou inquilí a la Moncloa amb un govern estable ha de començar a posar les bases per a un diàleg amb Catalunya, però abans haurà de superar el sotrac d’una sentència que pot fer tornar el país a la casella de sortida i portar els partidaris del diàleg a veure’s superats no per la valentia sinó per la temeritat o l’autoengany.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF