17/03/2018

La molt honorable presidència

3 min
La molt honorable presidència

La crònica diu que va ser a la Cort General de Catalunya de l’any 1359, celebrada a Cervera, on es va elegir el primer president de la Generalitat de Catalunya, Berenguer de Cruïlles. El 19 de desembre de 1359. Òbviament la institució i els objectius han evolucionat al llarg dels segles, i també ho han fet els perfils dels homes que han encarnat la màxima distinció política de Catalunya. La perspectiva històrica és la d’una línia de dignitat afavorida per la mirada borrosa del temps, que fa grans les persones i els fets. La distància és sempre més generosa que la proximitat amb els detalls i les imperfeccions.

Avui, 130 presidents i mil tribulacions històriques després, la Generalitat de Catalunya està intervinguda. Aquesta és la crua realitat. El projecte de constitució d’una república es manté a l’horitzó electoral de la majoria parlamentària, però després dels fets d’octubre i la declaració del dia 27 al Parlament, Catalunya no té autogovern, ni és una república. La Generalitat està intervinguda per una interpretació lliure de l’article 155 de la Constitució espanyola, hi ha quatre presos polítics sense judici i un president a l’exili, i l’estat de dret es retorça cada dia per motius ideològics i d’opinió. És una situació injusta i abusiva, però el fet és que la representació de la institució està en mans del govern del PP, el partit amb menys presència a la cambra catalana. L’administració està paralitzada amb criteris selectius des de Madrid i mentre s’amenaça l’escola catalana es fan cessaments de caràcter polític.

Després de segles d’història i quaranta anys després del restabliment, és urgent recuperar la institució, i també la seva honorabilitat. No es tracta d’una entelèquia, sinó del restabliment de la institució política en la línia de la majoria parlamentària sorgida del 21-D. L’objectiu hauria de ser recuperar la institució legítima, però el risc actual és confondre la institució amb les persones. La presidència del país no pot ser efectiva ni des de Brussel·les ni des de la presó, i cal un exercici de lideratge constructiu i útil. La resistència a l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat s’ha de fer des de les institucions, l’únic lloc des d’on es pot construir una majoria democràtica fent política.

L’esperit independent

“Què cony està passant? Què no se’ns està dient? Per què ens vam trencar la cara l’1 d’octubre i per què patim represàlies? No va servir de res? Què vol dir investir un candidat efectiu? Un de posat pel govern espanyol? Ja n’hi ha prou! La voluntat a les urnes no cedeix ni un sol pas”. Jordi Pairó, membre del secretariat nacional de l’ANC, es dirigia així diumenge passat als manifestants convocats per l’entitat. Ho feia davant d’alguns polítics que en aquest moment es juguen entre 7 i 25 anys de presó. Tanmateix, no va ser l’únic: “Jo me la vaig jugar i ara vull que els meus representants se la juguin”, afirmava una representant dels bombers. Aquestes paraules no només són injustes sinó també eixorques. Només s’entenen des d’una mirada màgica de la política o des de l’autoengany d’una part del moviment sobiranista, que es resisteix a llegir la realitat i sembla que tingui sempre a punt el crit de “traïdor”.

Només l’esperit independent, l’autocrítica i una lectura descarnada de la realitat poden permetre sortir de la greu situació que viuen el país, la societat i les institucions.

Per combatre aquesta època

Un equip de l’ARA és al Mediterrani amb Proactiva Open Arms. Ahir van desembarcar més de dues-centes persones a Sicília. Són testimonis del rescat de centenars de persones que fugen de la misèria i de la guerra i després són víctimes de la nostra pobra Europa, que pretén retornar-les a les patrulleres líbies pagades per la UE. L’assagista Rob Riemen acaba de publicar dos assajos clarificadors a Per combatre aquesta època (ed. Arcàdia), en els quals adverteix sobre els perills del populisme i del feixisme. Assegura que hauríem d’aprendre les lliçons de la història. Primera lliçó: Primo Levi. Segona lliçó: Adorno. Tercera lliçó: Winston Churchill: “Haurem de construir uns Estats Units d’Europa, haurem de proclamar amb determinació que la idea espiritual d’Europa mai no morirà, perquè nosaltres la farem reviure”. Tenim, cadascú de nosaltres, una responsabilitat amb el futur. L’Europa castell tendirà a ser cada dia més vella i més mesquina. La por a l’altre es va estenent i negar la pressió migratòria incomplint les quotes de solidaritat de la UE amaga el problema, però no el soluciona. Els carrers a Espanya i altres països europeus comencen a escalfar-se. Es necessitaran polítics responsables disposats a no enganyar i prendre decisions difícils, o ens enfonsaran en el fang del populisme.

stats