La ficció del Regne (federal) d’Espanya

Amb l’Estat profund alineat contra el moviment sobiranista amb polítics, jutges i mitjans, i la política catalana escapçada i mostrant estratègies contraposades en públic, convé mirar au-dessus de la mêlée. És el que van fer aquest dimecres un grup d’economistes a Londres, en un debat a la London School of Economics (LSE). En un moment d’autocrítica independentista a Catalunya, planava sobre la interessant discussió una qüestió de fons: ¿Espanya té una visió realista d’ella mateixa?, ¿Espanya és reformable? Resulta evident que l’independentisme no ha sabut calibrar les forces de l’Estat, però crida l’atenció la falta d’autoanàlisi dels partidaris de l’statu quo. Com es pot continuar afirmant que Espanya és un estat quasi federal i descentralitzat? Com es pot dir que és un estat “disfuncional” que afecta per igual tots els ciutadans i no només els catalans?

Catalunya no serà independent a mitjà termini i els sobiranistes han demostrat que l’estratègia triada no funciona per aconseguir la majoria democràtica que necessiten. Però la incapacitat per analitzar la debilitat democràtica i judicial espanyola, l’autoengany sobre la pretesa descentralització de l’Estat i la seva modernitat són la millor garantia -juntament amb l’ús de la força- perquè avanci un catalanisme desacomplexat que té un estat propi com a meta. Com va dir Mas-Colell a Londres, és un enigma “per què Espanya no vol ser com el Canadà”. La garantia del canvi a Catalunya és l’immobilisme autocomplaent espanyol.