06/10/2018

‘Culo di ferro’

3 min
‘Culo di ferro’

Quan més desprestigiada està la política més necessària és. Aquesta setmana val la pena recordar Enrico Berlinguer, el polític del PC italià conegut amb el sobrenom de culo di ferro per la seva perseverança i determinació, que feia que no s’aixequés mai d’una reunió fins a exhaurir les possibilitats de negociació, extenuant els seus interlocutors. A l’espanyola, s’explica que Adolfo Suárez s’aixecava de tant en tant de la taula per fer curtes becaines mentre la resta continuaven negociant els Pactes de la Moncloa. Negociar requereix l’habilitat i la temperància que aquesta setmana no han demostrat els socis de govern a Catalunya, que han deixat en evidència la debilitat de la unitat independentista. No hi ha dubte que la situació és complexa i que la substitució dels diputats empresonats o a l’exili penja d’una intromissió parlamentària de la més que discutible instrucció de Llarena, però fer política és superar els condicionants.

El sobrenom de Berlinguer connecta amb l’ètica de la responsabilitat de Weber i el pragmatisme de la realpolitik alemanya de Bismarck i no és altra cosa que valorar les conseqüències de les decisions polítiques. Es contraposa a l’ètica de les conviccions, que jerarquitza els valors per damunt de les conseqüències.

Fer política significa buscar estratègies que s’adaptin a les circumstàncies per arribar a objectius sòlidament establerts, i aquesta setmana ha faltat política i han sobrat gesticulacions.

Els mateixos negociadors de JxCat i ERC admeten que en la penosa jornada de dijous “va sobrar testosterona”. La bronca resulta inexplicable si no és per “incapacitat”, com diuen alguns, o per la voluntat de debilitar la figura del president del Parlament per part dels que creuen que el sobiranisme estarà més a prop d’un referèndum com més gent hi hagi als jutjats o a la presó. La suspensió del ple del debat de política general fins dimarts ha donat arguments als que desconfien de la viabilitat de la legislatura. Divendres el president Torra i el vicepresident Aragonès van fer un pas endavant amb la posada en escena d’una reunió de treball i una compareixença posterior que els permet guanyar temps. En paraules de Quim Torra, “fins a la sentència”.

Torra va parlar de “reforçar l’acord estratègic de legislatura”, però la credibilitat de la fortalesa del Govern ha quedat perjudicada pels cops de porta de dijous, els ultimàtums precipitats i la reacció permanent d’alguns actors als tuits de la policia religiosa, que vetlla pel decòrumi que influeix especialment en els polítics provinents de la societat civil.

A qui desitgi que la crisi catalana vagi cap a una resolució ràpida se li farà llarg tant a Catalunya com a Espanya, però un nou escenari polític comença a insinuar-se, malgrat que a la superfície hi ha una mena de lona negra que cobreix els moviments per focalitzar-se en el judici. Es pot parlar de pragmàtics i legitimistes, de governar a més de resistir o fer prosa o poesia. Es pot anomenar com es vulgui, però el fet és que el sobiranisme viu tensions internes sobre l’estratègia. La consigna interna és resistir perquè a ningú no li interessa anar a eleccions i perquè el judici crearà un estat d’ànim d’indignació en l’opinió pública que s’haurà d’estudiar com vehicular, i en democràcia les crisis s’acostumen a canalitzar democràticament amb la convocatòria d’eleccions.

Un Estat disposat a tot

Fa un any Pérez Rubalcaba, des de la primera línia de la tramoia, va deixar clar que l’Estat havia decidit “assumir els costos” de fer la feina a Catalunya. No es tractava només de l’1 d’Octubre i l’operació policial sinó d’utilitzar tots els instruments de l’Estat per acabar amb el sobiranisme. Així es va fer, i després d’haver sentit irresponsables polítics del PP parlant de corralito durant la crisi, a l’1 d’Octubre s’hi va respondre pressionant encara més els empresaris i les entitats financeres. Aquests dies a l’ARA, Àlex Font, Albert Martín, Natàlia Vila i Albert Cadanet expliquen com les empreses regulades i les entitats dependents del BCE van ser pressionades per moure les seus, en una maniobra econòmicament i financerament molt perillosa. No s’hi van estalviar recursos, ni galons, i l’Estat va posar mans a l’obra en una operació de pressió que condicionés políticament i econòmicament la Generalitat i el conjunt de la societat catalana.

Un any després hi ha prou informació per tenir estratègies diferents i fer política. El sobiranisme només té els instruments de les majories i el civisme per fer més forta la reclamació interna d’un referèndum. L’alternativa és quedar-se bloquejat en una justificada indignació.

stats