Quan perdem la por

El dia que perdem la por no caldrà caminar de nit mirant qui va al darrere, ni aparcar al costat de l'ascensor o sortir del pàrquing per la rampa il·luminada. Tampoc caldrà caminar de matinada allunyat-se dels portals, ni portar les claus a la mà tan premudes que deixen senyal. No caldrà dur el mòbil a la mà amb un número de confiança marcat per si de cas, ni amagar els cabells llargs sota el coll de l'abric. El dia que perdem la por no tindrem en compte els racons del vestíbul quan busquem pis, ni pensarem amb qui pugem a l'ascensor. Arribarà el dia que no tindrem por quan ens posem les vambes per sortir a córrer, quan, mentre gaudim de l'alegria de fer quilòmetres, no haurem de pensar si ens estem endinsant en un bosc o una zona deshabitada sinó en el ritme, l'esforç, la marca. No haurem de pensar si la música dels auriculars sona massa alta i ens arrisquem a no sentir algú que s'apropa. Algun dia, no es transmetrà a les nenes por a estar soles. Per arribar al dia assenyalat caldrà molta complicitat dels homes que es neguen a ser víctimes de l'estereotip que els castra sentimentalment i que entenen que la violència ja no és un avantatge social. També hi haurà moltes dones que hauran après a cooperar entre elles. Aquell dia moriran menys dones violentament i, de passada, a l'editor que només publica homes i al cap que no vol embarassades els haurà caigut la cara de vergonya. Aquell dia els homes també s'hauran de guanyar el dret a ser escoltats.