L’OBSERVADORA

On som?

La primera visita del secretari judicial al Parlament i a les conselleries implicades en l’organització del 9-N va ser un esdeveniment. Dubtes i consultes. Més d’un conseller amb dignitat pretenia negar-se a firmar les notificacions judicials i estava disposat a acabar a l’Audiència Nacional o allà on fos. Algú parlava de, si calia, demanar asil polític a França i provocar un insòlit conflicte a la Unió Europea. Anys després el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, està inhabilitat i la seva vicepresidenta i dos consellers més també han sigut apartats del servei públic per haver posat les urnes on van votar 2,3 milions de ciutadans. Ara les notificacions judicials es reben sense sorpresa i van engruixint les carpetes de les querelles preventives de l’Estat per si es compren urnes, per si es tira endavant el compromís polític de la majoria parlamentària de convocar un referèndum.

L’aparent naturalitat amb què s’acumulen els expedients comença a ser la mateixa amb la qual els membres de la mesa del Parlament van a declarar davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per haver permès debats a la Ciutadella. Alguns milers de persones els acompanyen i, després, cap a la feina. ¿Però la repetició de fets extraordinaris en una democràcia pot ser interpretada com una rutina? No, més aviat no.

Les darreres setmanes han sigut claus en la recomposició de l’estratègia de les forces que donen suport al Govern i el seu objectiu de posar les urnes. Els dubtes, expressats al més alt nivell, sobre la viabilitat de celebrar el referèndum es van tancar amb la reivindicació d’Artur Mas dels seus sacrificis polítics i la determinació del president Carles Puigdemont des de la talaia del Palau de la Generalitat. Les informacions que van posar de manifest les diferències entre departaments del Govern per assumir els costos judicials que de ben segur tindrà la convocatòria del referèndum, van portar a un rearmament de la determinació del president i el vicepresident, Oriol Junqueras. Aquesta va ser la veritable conjura, que es va estendre després de manera molt directa a tot el Govern i bona part dels alts càrrecs. En paraules d’un bon coneixedor de la situació, la crida va ser: “Qui no es vulgui exposar que deixi pas a la resta”. “L’acte de fe públic” -en paraules d’un firmant- de la declaració del dia 21 d’abril al Pati dels Tarongers va ser el primer pas d’un pla per posar ordre i sordina a les decisions polítiques, a l’estratègia, que portaran a la comunicació de la pregunta i la data del referèndum abans de l’estiu. A aquells que veuen les eleccions com una alternativa, el president els ha recordat que l’únic que té la capacitat de convocar-les és ell i que la seva determinació de fer el referèndum és de pedra. Puigdemont actua com un maratonià que té com a únic objectiu arribar a la meta, conscient que es corre sol i que l’objectiu és arribar, concentrant-se en el següent pas i sense pensar en la pròxima cursa. L’estratègia del referèndum està avui més que mai en mans de Puigdemont i Junqueras, que s’organitzen en cercles d’assessors diversos, no comunicats entre ells i que disposen d’informacions parcials. En reunions sense mòbils.

El govern de l’Estat manté l’estratègia judicial. Immers en un escàndol majúscul de pressions a la fiscalia per temes de corrupció, les pressions al TSJC per jutjar el 9-N van ser un pròleg de la revolta actual dels fiscals. El tipus de reacció del PP a la convocatòria del referèndum serà decisiu per a l’èxit i, sobretot, per al suport al carrer. Si Rajoy sobreactua, a l’estil Margallo -que és capaç de verbalitzar que destruiria les urnes abans d’una negociació-, convertirà el Procés en un èxit contundent perquè l’adhesió al president serà fins i tot dels que avui mantenen una visió crítica. Rajoy haurà de triar el grau de repressió. ¿Actuarà amb la brigada Aranzadi de la vicepresidenta, que ha fracassat amb el miratge d’una operació diàleg dirigida a uns potencials incauts que ja no existeixen a Catalunya? ¿Elevarà el grau de repressió capturant competències de seguretat i autogovern? ¿Seria capaç l’Estat d’assumir el control de les claus de l’administració de la Generalitat? Convocar el referèndum és complicat, però es farà. L’Estat no té fàcil una resposta proporcionada que no desperti la indignació d’una majoria amplíssima de ciutadans de Catalunya que defensen el referèndum.

On anem

En aquest moment és impossible saber amb exactitud com aniran els propers passos del Procés. Però sabem quins són els instruments que segur que es necessitaran: urnes i una majoria. Sempre s’ha dit que la intensitat de les emocions no dona més raó, ni més vots. Caldrà no fer ni un pas en fals. Que el Procés sigui democràticament impecable és inexcusable. La història ens ha ensenyat que les excepcionalitats generen malformacions democràtiques. Pel que fa a la premsa, ni les campanyes polítiques a la contra disfressades de periodisme ni les adhesions acrítiques són fruits democràtics dels quals una societat es pugui sentir orgullosa. A l’ARA continuarem fent periodisme. Informant els nostres lectors.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF