01/07/2017

Per davant de la història

4 min
Per davant de la història

La combatent. Quan va arribar el segon plat feia estona que parlàvem de cinema i bevíem vi de Borgonya. El restaurant era en un hotelet tradicional de Beaune, entre vinyes i no gaire lluny de la muralla. Era una taula de les que planeja l’atzar. Periodistes i participants en un festival de cinema a França. Al meu davant hi havia una senyora gran que era d’aquelles persones que veus petites fins que t’hi creues la mirada. La seva conversa era amable, culta sense pretendre-ho i vestia amb sobrietat. Quan feia una llarga estona que parlàvem de tot i de res es va arremangar en un gest reflex. Començava a fer calor. A l’avantbraç hi tenia un número tatuat. No ho havia vist mai i vaig emmudir sense poder treure la mirada d’aquells números de tinta negra en aquell braç prim. Em va acabar explicant el seu origen jueu, la casa familiar entre vinyes, la verema, la deportació. Com van sobreviure ella i la seva germana, que poc després d’haver tornat a la casa familiar buida s’havia penjat al jardí. Cap llàgrima, ni una paraula de més. Aquella duresa que gela l’ànima i només respon el silenci. Recordo sovint aquell número tatuat. Un número semblant al que devia portar Simone Veil, morta divendres als 89 anys. Veil, nascuda amb el cognom Jacob a Niça, va ser detinguda per la Gestapo francesa als 16 anys i enviada a Auschwitz-Birkenau amb la seva germana Madeleine i la seva mare, Yvonne. La germana gran, Denise, membre de la Resistència, va sobreviure a Ravensbrück, però el pare i el germà no van tornar mai de la deportació a Lituània. Veil va ser una dona avançada als temps. Europeista convençuda, va ser la primera presidenta del Parlament Europeu i va intentar que el seu país votés a favor de la Constitució europea en el referèndum del 2005. Com a ministra de Sanitat de Giscard d’Estaing va aprovar la primera llei de l’avortament a França el 1975, explicant en una Assemblea Nacional masculina que l’avortament és sempre una tragèdia. El 2010 va entrar a l’Acadèmia francesa com un “model d’independència”. Veil inspirava respecte i dignitat. Anava per davant de la història.

França es va saber convertir en un país victoriós de la Segona Guerra Mundial i expulsar els seguidors petainistes de Vichy del discurs de la França veritable, la de l’orgull dels valors republicans, la de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La reconciliació del país ha consistit en la victòria, el reconeixement i la sobredimensió de la França de la Resistència enfront de la França col·laboracionista i ocupada.

ALTRES MEMÒRIES. Aquesta mateixa setmana s’ha commemorat el 40è aniversari de les primeres eleccions democràtiques després de la guerra i la dictadura franquista. En una sessió plenària en absència del rei Joan Carles per voluntat de la Casa del Rei malgrat haver sigut un dels principals protagonistes de la Transició, la classe política espanyola va invocar els valors que un dia van permetre la redacció de la Constitució i avui ja no inspiren la construcció de l’Espanya plurinacional sinó la seva involució cap a l’unitarisme. En canvi, a Catalunya, el Parlament ha aconseguit declarar nuls els judicis del franquisme. Per unanimitat s’han considerat il·legals els tribunals. Dècades després de la dictadura, la reconciliació passa no per l’amnèsia col·lectiva com fins ara sinó per restituir les injustícies i posar les bases per a un mínim comú denominador del civisme democràtic que reconegui les víctimes. Espanya necessita repensar-se i quan la seva classe política arribi a aquesta conclusió, la voluntat de Catalunya ja estarà molt lluny d’un projecte comú.

ACONSCIÈNCIA. L’immobilisme polític de l’Estat, l’intent de coacció dels treballadors públics amb interrogatoris de la Guàrdia Civil i l’estratègia de tancament de files de la primera línia del Govern està fent pujar la tensió entre els treballadors de l’administració catalana i també dins del Govern. A l’espera de l’anunci previst per al dia 4 de juliol en què es donarà informació sobre com es convocarà el referèndum, el malestar comença a afectar diversos nivells de l’administració. Algunes veus lamenten “la degradació del debat i la manca d’informació”, la presa de decisions al més alt nivell per part d’assessors que “no posen ni la seva carrera política ni el seu patrimoni familiar en joc” i el secretisme amb què s’actua per evitar la intervenció preventiva de l’Estat però que situa les decisions en un cercle molt reduït. El malestar afecta diversos nivells del Govern i incomoda alguns independentistes “de pedra picada” que no comparteixen com s’estan prenent les decisions, ni els agrada que es doni per fet que executaran mesures que puguin reduir la base de suport ciutadà al moviment radicalitzant-lo. Venen temps difícils, i la pròxima fita per a la credibilitat del Procés serà el dia 4, quan es conegui la llei que permeti convocar el referèndum i alguns detalls de com es farà. El president Puigdemont i el vicepresident Junqueras es debaten entre la necessitat de discreció per no activar l’aparell judicial de l’Estat i les explicacions necessàries per obtenir la complicitat i el suport de l’administració pròpia i de l’opinió pública. La mobilització requereix un acte de fe en la capacitat de l’independentisme de navegar en el que pot ser una furiosa tempesta. Els representants públics, ja siguin consellers, funcionaris o alcaldes, hauran de ser valents i comprometre’s amb la seva consciència en el sentit que els dicti. No serà una decisió individual fàcil però només un compromís massiu pot impulsar aquesta fase decisiva. Ahir es van pronunciar càrrecs de mig miler dels 948 ajuntaments de Catalunya, representant el 43% de la població, a favor de participar en la celebració del referèndum. L’alcaldessa de Barcelona no hi era. El compte enrere és cada cop més curt.

stats