10/06/2017

Una colònia de súbdits insurrectes?

3 min
Una colònia de súbdits insurrectes?

Com hem arribat fins aquí?

El Parlament de Catalunya va fer l’any 2006 una oferta seriosa per actualitzar l’encaix amb Espanya i renovar el pacte de la Transició: un Estatut que va ser negociat, ribotat i aprovat al Congrés de Diputats i al Senat, i sancionat en referèndum. L’oferta, maragallista inicialment, va fracassar per l’oportunisme del PP, que no va tenir escrúpols a l’hora d’utilitzar Catalunya com un catalitzador del seu espanyolisme i per fer oposició al PSOE mentre a la vegada pactava amb els socialistes sobre la gestió de l’economia i ETA. “Com farem oposició si no és amb Catalunya?”, deia Mariano Rajoy a un baró socialista. Atiar el foc contra Catalunya beneficiava els populars amb discursos de confrontació amb altres comunitats autònomes. Eren temps en què el PP encara confiava que els pactes amb els catalans dependrien d’una quantitat econòmica raonable i, si pujava la tensió, d’alguns acords que no caldria realment complir excepte si les majories i el PNB flaquejaven.

L’esforç polític del pacte del nou Estatut va fracassar amb la sentència dictada per un Tribunal Constitucional desprestigiat pel seu partidisme i falta de renovació.

La sentència de l’Estatut va matar la lectura de la Constitució que permetia a Catalunya sentir-se inclosa dins d’Espanya, i la “desafecció” de la qual parlava el president Montilla ha culminat el 2017 amb l’elecció d’un president de la Generalitat independentista i un Parlament que té la voluntat majoritària que es convoqui un referèndum, preferiblement, pactat.

Han estat set anys de frustracions per als partidaris del diàleg i el pacte durant els quals la política catalana no només ha normalitzat l’independentisme sinó que, dominada per la confrontació amb l’Estat, ha experimentat una transformació del sistema de partits. Esquerra s’ha reconstruït, s’ha obert i ha fet bandera d’un camí cap a l’independentisme pragmàtic i de la lluita contra la corrupció. La Convergència d’Artur Mas ha abandonat l’autonomisme i ha liderat l’opció referendària amb un 9-N que no només li ha costat inhabilitacions sinó, després del 27-S i del pacte amb la CUP, aparcar l’ideari liberal que havia caracteritzat el centre social postpujolista. La refundació del PDECat està en marxa.

MENTRESTANT EL GOVERN DEL PP

El govern del PP ha actuat com actua Rajoy: confiant que l’altre cometrà un error abans que ell. Entre el judo i la contemplació, Rajoy ha contingut els que li exigien mesures vistoses i ha optat per desconstruir l’autogovern amb decrets llei i intervenir les finances de la Generalitat controlant-ne la liquiditat i condicionant-ne les despeses. A través de la via judicial ha esquivat fins avui la seva responsabilitat de fer política. Ha tractat Catalunya com una colònia amb súbdits insurrectes que s’obstinen en l’error i no com un país amb ciutadans que és un dels motors fonamentals del creixement de l’economia de l’Estat i una riquesa per a la seva diversitat. El PP ha demostrat que entén l’Espanya descentralitzada com una anomalia i que té aliats per imposar la uniformitat: les estructures de l’Estat, el PSOE i Cs.

I ARA QUÈ?

L’Estat s’equivocarà si sobreestima el seu poder formal (el poder dur) i subestima el poder informal (el poder tou) que té Catalunya, una societat pacífica, impecable en la seva expressió democràtica i sòlidament determinada a votar. No pot oblidar que en democràcia sempre, sempre, s’acaba votant.

El joc de miralls pot deformar la lectura de la realitat i les forces a les dues bandes.

També a Catalunya, on l’error que es podria cometre seria confondre la tenacitat i la fermesa amb la tossuderia estètica però estèril. No saber maniobrar i no fer política quan calgui, no tenir present que les excepcionalitats no justifiquen al segle XXI -en una democràcia europea i una economia moderna- violentar el marc de convivència democràtica. L’oferta de pacte sempre ha d’estar oberta i els estàndards democràtics internacionals han d’estar sempre presents per salvaguardar la legitimitat interna i la capacitat de convèncer internament i exteriorment.

RELLEU

Quan el Govern convoqui el referèndum la capacitat d’exigència, la càrrega de la prova de la viabilitat de la consulta, passarà a l’opinió pública. Els membres del Govern i molts alts càrrecs poden acabar inhabilitats i haver de fer front familiarment a dures conseqüències patrimonials. De fet, cal no oblidar on són ara els inhabilitats pel 9-N, majoritàriament desapareguts de l’escena pública. El Govern haurà d’actuar amb responsabilitat i realisme per mantenir un suport al referèndum com més ampli millor i amb unes garanties democràtiques clares. Els partidaris del referèndum seran cridats a donar un suport explícit. Aleshores comprovarem si hi ha un grau d’implicació popular suficient o veiem allò que deia un venerable avi de Tiana quan calia fer un esforç: “Anem i descarregueu!”

stats