L’art de perdre

“L’art de perdre no és difícil de dominar;

tantes coses semblen plenes del propòsit de ser perdudes, que la seva pèrdua no és cap desastre”

Elizabeth Bishop

Entretiguts en la ficció que la vida està construida sobre certeses, aprenem de cop que “L’art de perdre no és difícil de dominar”, com diu en el seu poema Un art Elizabeth Bishop. De tant en tant, el dolor, una mort insuportable, la malaltia, una crisi econòmica, la distància, ens ofereixen un bany d’aquella realitat que preteníem estalviar-nos fent veure que podíem triar el futur. Aprenem aleshores quantes pèrdues som capaços de dominar. Aquests dies, el despertador que ens expulsa col·lectivament del somni absurd de la immortalitat i la protecció amb vacunes i antibiòtics és especialment inquietant.

Estem en plena pandèmia planetària, amb 280.000 malalts i 12.000 morts, dels quals uns 1.400 han sigut a Espanya, 191 a Catalunya. A Madrid, ciutat especialment castigada, hi han mort més de 800 persones i l’exèrcit comença a traslladar cadàvers en una imatge que no esperàvem en una societat opulenta fins a l’absurd, però que ja havíem vist a Itàlia, on les persones moren a un ritme de 800 al dia. A Catalunya, els hospitals estan al límit i sabem que si no evitem contagis amb el confinament i prevenint altres ingressos, la setmana vinent moriran moltes persones sense accedir al servei sanitari que precisen. Els centres sociosanitaris i les residències de persones grans poden convertir-se en trampes mortals per la gran capacitat de contagi del virus, i els joves no n’estan preservats, com creuen. Sabem que una mica més del 40% dels ingressats en algun dels hospitals de referència de Catalunya tenen menys de 50 anys, amb més probabilitat de sortir-se’n que els més grans, però víctimes també del coronavirus. La Covid-19 ni és una grip ni afecta només els més grans. És un virus que afecta a qualsevol edat i pot tenir conseqüències pulmonars letals. Sabem també que encara viurem uns dies de gran estrès amb el virus escampant-se progressivament i amb escassetat de material sanitari, especialment de respiradors.

Com vosaltres, els periodistes i treballadors de l’ARA també estem consternats, però estem treballant per intentar explicar-nos a tots plegats on som en un context d’una gravetat extrema i que sabem que empitjorarà en els pròxims dies, abans no es puguin notar els efectes positius del confinament. En el diari d’avui intentem respondre dubtes tot i la quantitat de preguntes per a les quals encara no tenim resposta, perquè quan ets enmig de la tempesta poques conclusions definitives pots treure.

Per saber com ens en sortirem d’aquesta situació en els àmbits del pensament, de l’economia i de la ciència, hem fet preguntes als que tenen el coneixement en moments d’incertesa. El filòsof Josep Ramoneda ens ajuda a pensar sobre la vulnerabilitat i la consciència dels límits humans en una situació en què les normes habituals no s’apliquen a cap ordre i vivim desorientats. En l’àmbit científic, és cert que laboratoris de mig món que treballen de manera col·laborativa no saben exactament com combatre el virus, però sí que tenim algunes possibles solucions per evitar una multiplicació exponencial; ens ho explica el periodista científic Toni Pou. Sabem que a l’espera de la vacuna hi ha una cinquantena de fàrmacs que poden utilitzar-se i que, un cop més, el nostre cos és capaç d’immunitzar-nos en molts casos en dues setmanes, mentre que els millors investigadors i les millors computadores del planeta poden trigar un any a trobar una vacuna. Una altra lliçó d’humilitat.

Pel que fa a l’economia, vivim una crisi desconeguda en la qual es trencarà l’oferta i milers de persones s’afegiran a les que ja s’estan quedant a l’atur. Els estats europeus hauran d’assumir uns costos extraordinaris i potser impossibles, i la xarxa pública haurà d’ocupar-se de proveir liquiditat a empreses -entre una mortaldat emprenedora important- i també als treballadors i autònoms que quedin a la intempèrie.

La situació és dura i haurem de ser més eficients i solidaris que mai, teixir xarxes de suport i tenir cura dels nostres, dels veïns, dels companys. Actuar com a agents d’alegria i suport, solucionar problemes i no afegir-ne. Haurem de fer-nos forts i ser una societat encara més madura.

Un art, d’Elizabeth Bishop, es tanca amb aquests versos:

“Fins i tot perdent-te a tu (una veu fent broma, un gest que estimo)

tampoc no hauré mentit. Per descomptat,

l’art de perdre no és difícil de dominar, encara que a vegades

pot semblar-nos (escriu-ho!) un desastre”