L’OBSERVADORA

Superar el desconcert

"Les dades reforcen la necessitat de buscar una direcció a l’orquestra i una partitura adaptada a la realitat"

Un dels deixebles de Leonard Bernstein, John Mauceri, defineix en un llibre recent la direcció d’orquestra com “un món estrany i sense lleis”, que com una matèria “invisible” es transmet de manera medieval de mestres a aprenents. Dirigir una orquestra deu ser realment rar i un exercici de lideratge que sembla més una acció física que glamurosa i guiada per una exaltació espiritual difícil de definir. Una gran part de la societat catalana viu un moment de desconcert que reclama un director i una nova partitura. Els últims mesos es viu un soroll ple de grinyols polítics, retrets, indignació per la repressió, ràbia pels empresonaments de líders polítics i civils. També frustració per les violacions a la llibertat d’expressió. El desconcert i la indignació se senten al carrer i als llocs de treball, i també arriben a les enquestes amb la caiguda del suport a la independència després dels fets d’octubre.

Després d’anys d’exaltació emocional i activisme, l’efervescència s’ha transformat en una majoria sòlida d’un 47,5% en les eleccions del 21-D. Però el que va ser un moviment alegre, exemplarment cívic i democràtic s’enfronta al desgast amb l’indignant empresonament dels líders i l’exili i l’incompliment de les expectatives, quasi màgiques, que alguns van alimentar, sobre una República instantània. L’abisme de silenci que es va obrir després de la declaració del 27 d’octubre encara necessita ser omplert de paraules. Algun dia aconseguirem fer el trencaclosques d’aquelles hores de divendres fins a l’estratègia d’internacionalització del conflicte a Brussel·les.

La gravetat de la situació, amb presos polítics, el president a l’exili i l’autogovern suspès, a més de les molt deteriorades relacions entre els partits independentistes, han exigit setmanes per reaccionar i culminar una llarga negociació entre Junts per Catalunya i ERC per a la formació de govern. El canvi d’estratègia de la cúpula d’ERC, abraçada disciplinadament dins del partit amb pragmatisme per recuperar les institucions evitant més desgast jurídic, ha xocat amb la justa voluntat de JxCat de formar govern sense renunciar a la legitimació del president Puigdemont, indignament cessat pel 155. Les dues posicions han anat evolucionant amb grinyols fins a un acord pràcticament tancat per a la formació d’un govern de coalició. JxCat està disposada a acceptar una posició honorífica del president, que tindria funcions de representació internacional des d’una òrbita privada amb un anomenat Consell de la República. El candidat a la presidència, Jordi Sànchez, permetria mantenir la necessària reivindicació de la llibertat dels presos polítics però complica l’actuació executiva del president i obligarà a cedir competències. Junts per Catalunya no renunciarà a portar al límit constantment les garanties del sistema judicial i penal espanyol, que efectivament es va afeblint a cada decisió política que es pren amb cobertura aparentment legal.

L’últim exemple de com el govern del PP, alineat amb l’Estat profund i la judicatura, està trencant els límits de l’estat de dret és la indignació del president del TSJC, que no suporta sentir les paraules “presos polítics” en un acte oficial del Col·legi de l’Advocacia. També debiliten la qualitat democràtica les decisions contràries als drets d’opinió i expressió a les quals assistim com una involució silenciosa. La qualitat democràtica es deteriora a Espanya davant del tedi de la intel·ligència oficial.

La reconstrucció de les institucions i la formació de govern no garantiran una legislatura plàcida ni permeten preveure quin serà el pla de govern.

El desconcert que ha seguit els fets de l’últim trimestre del 2017 ha tingut una traducció a les enquestes. El CEO mostra que l’independentisme perdria suports en un eventual referèndum (40,8%) i el no a la independència arribaria fins al 53,9%.

Les dades reforcen la necessitat de buscar una direcció a l’orquestra i una partitura adaptada a la realitat si l’objectiu és l’ampliació de la base sobiranista que arribi a aconseguir un estat.

L’altra dada important de l’enquesta del CEO és la persistència de la majoria independentista al Parlament, que fins i tot es podria ampliar respecte als 70 diputats del 21-D.

Ara l’electorat dona prioritat a la necessitat de formar govern. Aquest és el nou context en què s’han de moure els actors del Procés: realisme per formar govern i un projecte que, a través del bon govern, la transparència i l’expressió permanent de la dignitat de les institucions, pugui renovar la confiança dels ciutadans i mantenir la seva confiança i mobilització.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF