11/02/2017

Radicals lliures

4 min
Radicals lliures

Diu un conseller del Govern que “tots els moderats en aquest moment tenen una pistola apuntant-los”. Es refereix al poc marge d’actuació en la situació política, que s’accelera cap a la convocatòria del referèndum i en paral·lel cap a una resposta de l’Estat de la qual no es poden preveure l’abast ni les conseqüències.

El govern català treballa en l’organització del referèndum, però admet que queda feina per fer. Només serà possible celebrar-lo amb l’aprovació d’una legalitat que emani del Parlament de Catalunya i amb estratègies que aconsegueixin una repercussió i un suport internacionals que són difícils de garantir de manera prèvia a una proclamació o una votació.

Tot i això, l’única estratègia de l’Estat encara és pressionar la justícia, amb l’efímera operació diàleg criant malves.

El judici contra Mas, Ortega i Rigau obre una nova pàgina que accelera els temps polítics. La condemna del president de la Generalitat per haver posat les urnes on van votar 2,3 milions de persones seria un gest de gravetat simbòlica que no es pot disfressar de qüestió administrativa.

Malauradament per a la salut democràtica col·lectiva, per molt que els membres de la judicatura intentin defensar la seva independència, les actuacions de la Fiscalia General de l’Estat imposant el seu criteri a la Junta de Fiscals de Catalunya i la dimissió de l’anterior fiscal general, Torres-Dulce, són elements que augmenten la desconfiança en una actuació equànime de l’aparell judicial, si es considera la Fiscalia com a tal i no com una simple corretja d’actuació governamental.

Cinc anys després de la sentència de l’Estatut i la recollida de firmes del PP, que veia que estomacar Catalunya era efectiu per desgastar el PSOE, el govern de Mariano Rajoy haurà de prendre una decisió. Deixar que la realitat es podreixi ja no és una opció perquè les coses han canviat i es precipiten.

Els dies previs al 9-N a Madrid es van imposar els incrèduls que infravaloraven la dimensió que aconseguiria la mobilització ciutadana, i van sentir-se sorpresos i burlats per no haver anat a totes per evitar la votació. Sense respondre judicialment a la petició d’aclariment de l’aplicació de l’ordre de suspensió de la consulta del TC, deixaven una porta sense tancar que permetia l’actuació del Govern. De la tebior d’aleshores, segons els falcons, n’és fruit el judici penal d’aquesta setmana.

Si bé la condemna no és evident jurídicament, sembla difícil que la decisió desafiï l’ordre d’actuar de la Fiscalia General de l’Estat. En paraules de l’advocat Jordi Pina, “el govern espanyol vol la mort política de tots els imputats”.

El dilema sobre el grau i la proporcionalitat de la resposta afecta falcons i coloms a Espanya. La incògnita és qui s’imposarà ara en aquesta nova pàgina.

Les reaccions mediàtiques i polítiques li mostren un camí de duresa a Mariano Rajoy. El catàleg va des de les amenaces de violència d’Anson -que un dia va ser director del diari d’ordre de la dreta espanyola monàrquica i que, a banda dels concursos de bellesa, dona brillo y esplendor a la Real Academia Española- fins a les peticions de suspensió de l’autonomia de qualsevol dels oficiants del discurs de l’odi.

Pocs li indiquen, públicament, el camí del diàleg, la proporcionalitat i la negociació. De moment, una de les opcions més plausibles és la de les inhabilitacions massives. Les amenaces a funcionaris, les inhabilitacions del Govern, de la mesa del Parlament, de la seva presidenta. De tots els responsables polítics a cada pas. Finalment, l’opció seria la suspensió de l’autogovern.

També a Catalunya hi ha diferències d’estratègia, i a l’extrem els partidaris de l’ara-o-mai i de fer com més màrtirs de la causa millor. Com si Catalunya s’hagués especialitzat històricament en el lliurament dels seus líders a la intransigència política espanyola, ara democràtica però encara intransigent i incapaç de dialogar.

La manifestació del dia 6 davant les portes del Tribunal va deixar clar un cop més el civisme del procés i la seva força. També un cert cansament de l’opinió pública, que no significa una desconnexió de la voluntat de votar, ni la desaparició de la majoria que votaria independència. El judici al president de la Generalitat carrega d’emocions els que tenen pressa, però el que cal és carregar de raons els que dubten o desconfien de la viabilitat del referèndum. Els ciutadans que en qualsevol votació, la que vindrà segur d’una manera o altra, poden creure en un país més lliure i millor. Que no facin, per esgotament, un Estanislau Figueras. El que va fer aquell primer president de la Primera República, en una convulsa reunió del consell de ministres el 9 de juny de 1873 i després de moltes discussions sense arribar a acords per superar la crisi institucional d’Espanya, amb canvis de govern i cops d’estat continus, va ser esclatar: “Senyors, els seré franc: estic fins als collons de tots nosaltres”. Just abans de donar un cop de porta i agafar el tren a París.

stats