L'OBSERVADORA

Profetes i líders

"Els profetes han de ser lapidats; aquest és el seu destí i la prova del compliment de la seva missió. Però un líder que acaba lapidat només demostrarà que ha fallat en la seva funció per una deficiència de la seva saviesa, o per confondre la seva funció amb la d’un profeta”.

Topo amb aquesta frase a La estrategia de la aproximación indirecta, de Basil H. Liddel Hart, un llibre d’estratègia militar que és en realitat un tractat de política. És la mateixa setmana que l’expresident Jordi Pujol ha tornat als inferns. Un nou escorcoll a casa seva, al seu despatx, a la casa de Queralbs on s’havia forjat la mística de la construcció nacional durant dècades. Sortint de casa seva fa un acte de contrició més: “Em sap greu tot el que està passant”. I, segons les cròniques periodístiques, durant l’escorcoll murmura: “Tot s’està enfonsant”. En els darrers anys havia estat reclòs parlant amb polítics i periodistes, expiant els seus pecats d’acció o omissió, demanant d’alguna manera la separació del seu llegat polític de l’afer judicial que esquitxa tota la seva família.

Però el llegat polític de construcció de l’autogovern necessitarà molts anys per ser distingit de la seva manera patrimonial d’exercir el poder, de l’abús de la seva posició i la de la seva família, de la corrupció sistemàtica entre lliçons d’exemplaritat i moralitat, de catalanitat. La connivència de les forces vives a Catalunya i a l’Estat -les que no investigaven, les que separaven fiscals, les que no publicaven sobre Banca Catalana, les que es trobaven als casaments, en paraules del mateix Pujol- s’ha acabat i la guerra és cruenta.

L’estafa no és només als ciutadans que hauran pagat les comissions de l’obra pública que ara descansen en algun paradís fiscal o en el compte d’algun testaferro, sinó també als que van creure en el vessant profètic de Jordi Pujol. Hauran de tocar de peus a terra i no alterar-se escoltant la supèrbia del fill que es creia el més llest de tots i ara es presenta com un Sazatornil sense cap gràcia. És el moment que es reivindiquin els honestos que van ser apartats de la cort quan van enfrontar-se al fill totpoderós, i de saber no només l’origen dels diners, sinó també els mètodes de multiplicació i si es pot donar per tancat el flux entre comissions i poder. Si la multiplicació només ha estat per a l’enriquiment de Pujol Ferrusola, o si els mètodes han continuat en el partit a través del Palau, i quan i on acaben amb el 3%.

En el mateix llibre topo amb una altra afirmació que fa pensar. Deia Napoleó que en la guerra “la moral és respecte a la força física com tres és a un”. El cas Pujol i l’aproximació a Marta Ferrusola no està descomptat de la moral col·lectiva si la justícia manté la pressió sobre el matrimoni i hi ha fils per estirar. La credibilitat del tallafoc polític que va significar la mort de CDC dependrà de l’actuació de la nova direcció del PDECat i, sobretot, dels resultats de la investigació del cas Millet i del 3%. La transparència que s’exigeix al PP corrupte de Rajoy és exigible també internament a Catalunya.

Revisats els darrers anys, hi ha un component de por col·lectiva indigna d’una democràcia sana. Por de sortir de la via establerta, arribisme, por de publicar coses incòmodes amb el poder i de parlar. L’oasi era un miratge i sempre se n’hauran de continuar assenyalant d’altres.

Corrupció.es. La nova setmana d’expiació de Pujol coincideix -és casualitat?- amb l’emergència del clavegueram de la Comunitat de Madrid. I Rajoy ho aprofita per fer un viatge d’estat i després per arribar a un acord amb el PNB -sempre tan pragmàtic- per tirar endavant els seus pressupostos. Sembla una calculada explosió per acabar amb la corrupció a Madrid, després que hagin caigut les Balears, València, Múrcia... Un sistema generalitzat d’utilització de la cosa pública en benefici personal i polític. Rajoy es va imposar al PP per damunt de Rato i Esperanza Aguirre. Tots dos estan fulminats i el president espanyol no té oposició. Podem es perd en l’escenificació, Ciutadans està còmodament a l’ombra de la dreta i el PSOE camina cap a la seva explosió també impassible tot i que està anegat per la corrupció andalusa dels ERO. Sense una alternativa de govern al PP no es pot garantir plenament el funcionament d’equilibris i controls d’una democràcia sòlida. Continuarem en un sistema de baixa qualitat on els cadàvers de ministres franquistes reben homenatges sobre les espatlles de ministres de la democràcia entre crits feixistes. Sobre les espatlles d’un ministre de Justícia que pretenia catapultar-se políticament amb una reforma de la llei de l’avortament que fins i tot va ser excessiva per als seus.

Les dades econòmiques -creixement i confiança- són positives malgrat la putrefacció de la corrupció del PP a Espanya, els ERO a Andalusia i els Pujol a Catalunya. Catalunya té un projecte comú per evitar ja no la italianització, sinó l’argentinització que està patint Espanya. El primer que hem d’observar, si es pretén votar i guanyar, és que cal que els nostres líders no es converteixin en profetes.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF