02/04/2016

Pragmàtics i maximalistes

3 min
Susana Subirana

La política catalana, que s’ha adaptat els darrers anys a viure en la improvisació i el curt termini, sembla respirar cada cop que guanya una mica de temps. L’acceleració des de la sentència del Tribunal Constitucional de l’Estatut i l’inici del procés independentista, que culmina amb les manifestacions de l’11-S, la consulta del 9-N i les eleccions del 27-S, s’ha frenat amb la nova data fetitxe dels 18 mesos. Però, de fet, ja no queden 18 mesos per a la propera i autoimposada fita.

El nou Govern ha rebaixat l’ambient de tensió política, però té oberta i sense respondre la qüestió de fons: el compte enrere per afrontar el com i el quan de la independència.

Quan es parla del fons de la qüestió amb els actors sobiranistes, s’expressen posicions molt allunyades pel que fa al calendari, el paper de la societat i del Govern, i quin ha de ser el punt de ruptura. Se senten frases com: “La independència la farem als carrers”, “Aquí uns quants hem d’estar preparats per anar a la presó” o el més generalitzat, pragmàtic i governamental “En divuit mesos no estarem encara en condicions de ser independents”.

Com més s’allunya l’interlocutor de les responsabilitats de govern, més rotundes i més a curt termini són les fórmules per guanyar la independència. De fet, la CUP és coherent en el seu maximalisme. Mas va impulsar la impossible operació de seducció de la CUP pactant una declaració parlamentària que, en el punt sisè, adverteix que ni el Parlament ni el “procés de desconnexió democràtica de l’estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència”. La prova de fidelitat incloïa també compromisos sobre temes tan diversos com l’avortament o la negociació del deute, però no va ser suficient per garantir el vot a la seva investidura. La CUP vol fer la revolució i va ser Mas qui va acabar renunciant i portant, literalment a la butxaca, l’acord que compromet els firmants a no votar amb els partits oposats al dret a decidir “quan estigui en risc l’estabilitat parlamentària del Govern”. Portar el paperet al damunt és simptomàtic de la fragilitat del pacte.

La tensió ha baixat al voltant del Palau de la Generalitat. Puigdemont i Junqueras es veuen cada dimarts després de la reunió de Govern i el consell executiu se celebra en un ambient distès. Les tensions es gestionen en el sottogoverno, entre les conselleries de CDC i les d’ERC, amb la duplicació de càrrecs per quotes de partits, que es vigilen de reüll, però cooperen.

El focus d’agitació política és al Parlament, on les comissions comencen a treballar en les ponències de les tres lleis bàsiques per al procés d’independència i la CUP demana certificats de puresa independentista a JxSí, obligant a negar periòdicament el Tribunal Constitucional.

El gest incomoda els partits del Govern i la mesa del Parlament, però el veritable escull per a la salut del procés serà la presentació del pressupost. ¿Votarà la CUP uns comptes amb l’objectiu de dèficit imposat per Montoro i els ajustos necessaris perquè quadrin, almenys formalment? Els increments de despesa es destinaran a temes socials bàsics que garanteixin el Pla de Xoc i petites alegries a Salut, Benestar i Ensenyament, però ¿seran suficients per a una formació antisistema?

De moment, s’han mantingut contactes, definits com a “informals”, mentre es tancaven aquesta setmana les grans xifres. Com diu un actor de la no-negociació, les condicions de la CUP per aprovar els pressupostos “estan en el procés i no en els pressupostos”. La CUP podria violentar-se i permetre’n l’aprovació si l’objectiu superior de la revolució està a tocar. Per això és important el gest de la renovació de vots de desobediència al Constitucional. La CUP no vol aparèixer devorada pel sistema i el sistema la necessita. La sortida a la situació actual demana majories inqüestionables que difícilment s’obtindran amb els que pretenen la puresa moral i tenen pressa per fer la revolució. Si no es vol malmetre el procés en nom del procés, caldrà admetre que la majoria no s’ampliarà prometent Ítaca, sinó amb bon govern, pragmatisme, seguretat en els procediments, i dient clarament als ciutadans que els divuit mesos són una autolimitació innecessària.

stats