Plomes i indis

D’egos inflats com peixos globus en sabem bastant els periodistes, però si hi ha un sector tant o més malalt de vanitat que el nostre és el dels polítics.

L’ego creix amb els aplaudiments i el reconeixement públic, i els entorns d’adulació es poden convertir en una trampa letal per al bon judici i la prudència que necessita la gestió de la cosa pública.

Algunes persones ja arriben a l’exercici del poder inflats. Com aquell alt càrrec que quan va veure que tindria unes condicions de treball més humils de les esperades va demanar “plomes, vist que no tindria indis”. En solitari, però amb un despatx a l’altura del que somiava, la representació li resultava més fàcil.

L’exjutge Vidal ha utilitzat l’aparença de semblar informat per seduir i il·lusionar auditoris durant mesos. No només ha perjudicat Esquerra sinó que ha donat munició de fogueig, però sorollosa, a la fiscalia. ERC ha reaccionat ràpid i proporcionadament. Demanant-li que dimitís de l’escó de senador l’endemà mateix de fer-se públiques les seves paraules, el partit recupera el to seriós que la feina del govern necessita. La situació política té costos per als que la lideren, com saben molt bé els que probablement seran inhabilitats per haver posat les urnes el 9-N i podrien haver-hi de respondre amb el seu patrimoni personal. Parlar és fàcil, però fer la feina, calladament, com fa la Hisenda sense desplegar les plomes, és bastant més útil i discret.