23/02/2019

Parla, si t’atreveixes

3 min
Parla, si t’atreveixes

Com l’Alícia i la Reina Vermella, correm per quedar-nos al mateix lloc si no correm el doble per avançar. La batalla per la llibertat d’expressió recorda que els estendards democràtics s’han de protegir i que s’ha de lluitar cada dia en una batalla contra la tenebra que no s’acaba mai. Avui la tensió entre l’exercici de la llibertat d’expressió i el poder de l’Estat està en plena vigència. La llei mordassa empara aquells a qui molesta la crítica mordaç, als que consideren delictiu el mal gust o l’astracanada i no suporten sentir un raper, un actor, un periodista o un còmic provocant les seves creences religioses, polítiques o les seves consideracions morals.

En aquests temps de complexitat hem vist imatges que moltes generacions no havien conegut a Espanya, com les càrregues policials per apoderar-se d’unes urnes, les conseqüències judicials que tenen l’expressió d’opinions o les cançons provocadores i l’intent descarat d’utilitzar la justícia amb finalitats polítiques. Sorprèn l’actualitat d’algunes portades històriques de revistes mítiques i d’algunes crítiques il·lustrades, com les que havia dibuixat en Perich durant la Transició. La seva vigència no diu gaire a favor de la solidesa i la qualitat democràtica, ni de la capacitat col·lectiva.

La denúncia d’aquest pas enrere molesta a molts espanyols que veuen en la crítica una base fonamentada però no suficient per denunciar i lluitar obertament contra una involució que es manifesta desacomplexadament. Com totes les societats, Espanya i Catalunya es construeixen sobre els silencis i les paraules de les generacions successives, i l’antipolítica i la poca capacitat de debatre en llibertat encara tenen un pes important en la construcció de l’opinió pública.

Amb aquest panorama el periodisme es posa davant del mirall com un actor important. Si en algun moment el periodisme gestionava el que s’havia anomenat “l’eternitat d’un dia” avui el cicle de la producció d’informació és el de l’eternitat de l’instant o, més ben dit, la contínua lleugeresa de l’instant. A gran velocitat se succeeixen fets aparentment noticiables que alimenten un monstre insaciable de mil caps durant les 24 hores del dia. El ritme és entretingudament vertiginós i el món és completament diferent, però el periodisme s’enfronta a una complexitat política i social que recorda en alguns aspectes l’Espanya de la Transició i, malauradament, en alguns aspectes ideològics el món dels anys trenta.

Una de les principals víctimes de la tensió que vivim és el periodisme independent i la llibertat d’expressió.

Un i mil cops cal protegir els clàssics preceptes de la separació de la informació i l’opinió. L’escrupolós respecte pels fets. Acceptar de manera transparent que tota mirada és un punt de vista sobre la realitat, però que el periodisme exigeix una mirada honesta i la recerca obstinada de la veritat com si fos possible il·luminar-la completament. En aquest ambient de soroll té més sentit que mai fer periodisme clàssic amb noves eines. El periodisme de sortir al carrer, escoltar i explicar. De posar en context i explicar connectant. El periodisme que jerarquitza i posa el focus en el que es pretén que passi desapercebut.

Avui, contradient els cants de sirena de l’apocalipsi, té tot el sentit reivindicar el periodisme en la línia que ho feia Albert Camus en un article publicat a Le Soir Républicain el 25 de novembre de 1939 i que recupera Albert Lladó en el seu llibre La mirada lúcida (Quaderns Anagrama). Camus apunta a quatre punts cardinals que són la brúixola del periodisme lliure: lucidesa, desobediència, ironia i obstinació. La desobediència entesa com la crida que més tard va fer Hitchens als periodistes a convertir-se en “dissidents” per intentar mantenir la llibertat de pensament necessària i la reacció contra els perills del gregarisme.

El combat per la independència és feixuc i els molins són grans i tenen forma de poder econòmic i polític que s’expressa en despatxos silenciosos o a través de les xarxes.

En algun moment el periodisme a Espanya haurà de reflexionar -potser abans de desaparèixer en algun cas- sobre el seu suïcidi. La premsa catalana, també. Per posar-ne un parell d’exemples, alguns mitjans de Madrid i en especial els programes matinals que es dediquen a les vísceres hauran de fer front a la vergonya d’haver fet desaparèixer la informació sobre el judici a l’independentisme de la mateixa manera que van alimentar el circ del rescat del Julen per abandonar-lo després a la recerca d’una nova víscera amb què alimentar-se. No podem demanar polítics responsables sense demanar periodisme responsable.

stats