Operació Catalunya 2

A l’inici del procés la reacció de l’Estat va ser només la del menysteniment. Després s’hi va afegir la guerra bruta comandada des del ministeri de l’Interior amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació i les pressions sobre la judicatura. Paral·lelament, es produïa el control de les finances de la Generalitat, substituint la renegociació del sistema de finançament per la provisió de liquiditat amb comptagotes a través del FLA. En cada consell de ministres, a base de decrets, es desconstruïa l’Espanya autonòmica i les inversions en infraestructures s’executaven a un nivell irrisori. El resultat és que Catalunya té una majoria absoluta al Parlament i un president independentistes i es dirigeix cap al referèndum.

Després de dues eleccions i una inestabilitat de deu mesos, l’Estat entra en una nova fase gestual.

Les forces vives de la Transició continuen amb un alt nivell d’influència sobre el PSOE, l’actual rei i el PP. El mandat de posar ordre a Catalunya és evident. Felipe González va advertir Sánchez que no formaria un govern amb Podem, i així ha sigut. L’ex secretari general del PSOE continua en cotxe per les carreteres espanyoles esperant que arribi un congrés que la gestora trigarà a convocar perquè té feina a purgar els catalans del PSC. La imposició doctrinal del PSOE andalús ha arribat al punt fins ara inimaginable que José Zaragoza, Miquel Iceta i Meritxell Batet són considerats cossos estranys pel politburó.

Amb l’abstenció socialista majoritària s’ha constituït una gran coalició de facto a la qual posen límits el grau d’oposició que fa Podem i el grau d’escàndol que els mitjans de comunicació organitzen a cada decisió. Rajoy és president, però ha hagut de veure com aturen la Lomce, i el reprovat Fernández Díaz s’ha hagut d’acontentar a presidir una comissió parlamentària menor. Aquest inici de legislatura indica que l’oposició pot bloquejar l’acció de govern i que el PSOE i Ciutadans actuaran amb el PP per al que considerin grans polítiques d’estat. Quines?

No cal lliurar-se a les teories conspiratives per imaginar un sopar entre el rei emèrit i l’actual, Felipe González i Rubalcaba i Rajoy per establir prioritats. Els interessos estan convergint.

El PP ha fet un lleuger canvi d’actors amb la sortida de Fernández Díaz i l’arribada de Sáenz de Santamaría a la carpeta catalana, com anomenen la independència a Madrid. Llanos de Luna, la funcionària impermeable que era fins ara delegada del govern espanyol a Catalunya, ha sigut substituïda per un parlamentari del PP, antic diputat de CiU de tarannà tan dialogant que frega el transfuguisme.

Comencen les reunions discretes.

Borbonejar?

Interlocutors recents de Felip VI diuen que està “més proactiu que mai” en l’intent de trobar una sortida pactada i evitar que Catalunya aconsegueixi la independència. Privadament tempteja els líders dels grups polítics sobre la viabilitat d’una reforma de la Constitució. Anhela un paper històric que s’assembli més al del seu pare que al del seu besavi, diuen els qui hi han parlat. Però no hauria d’oblidar que la Constitució diu que el rei regna però no governa i que els borboneos han costat sempre molt cars a Espanya per la poca visió estratègica i avantatgista. El prestigi que el seu pare va tenir quan la Transició era considerada útil, abans que en matessin l’esperit i es tornés a l’Espanya unitària, no és el d’ara. La imatge de la monarquia s’ha devaluat no ja entre els republicans sinó entre els joancarlistes. De fet, durant el seu discurs al Congrés, un centenar de diputats van expressar solemnement el seu rebuig a la institució. El control central ja no existeix.

En la inauguració de la legislatura, Felip VI va fer esment de la “resolució amb diàleg, responsabilitat i també generositat” de la formació de govern, tot i que el PSOE està esventrat. Va fer referència a la gratitud, la valentia i la generositat d’aquells que “amb el dolor i la memòria encara vius en la seva ànima, van posar tot el seu cor, tota la seva força, per aconseguir, per fi, la reconciliació entre espanyols i la democràcia a Espanya”. Una frase així només es pronuncia si no s’ha entès que la Transició va deixar Catalunya pendent i que la concòrdia només va ser amnèsia en el país del Valle de los Caídos. Que la societat catalana ha vist la tramoia.

Es comencen a filtrar alguns minuts de reunió entre la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el president català, s’anuncien reunions amb els dos vicepresidents i es posa sobre la taula el sistema de finançament, que s’ha de renovar per llei.

L’Estat està posant en pràctica la tàctica de crear una imatge de diàleg. Alguns somriures, algun bitllet d’AVE, molts contactes amb empresaris. El Centre d’Estudis d’Opinió diu a l’últim baròmetre que el 72,2% dels catalans consideren que el govern espanyol no oferirà un pacte acceptable per a la majoria parlamentària.

L’Estat comença a gesticular. És l’Operació Catalunya 2. També es podria anomenar Operació Boa Constrictor o Operació Mamba Negra. Cap credibilitat.