08/02/2020

No és amor. Serà sexe?

4 min
No és amor. Serà sexe?

Paisatge després de la batalla

Com en un camp després de la batalla, els supervivents polítics del Procés s’han anat posant dempeus. Com en la guerra, en política no hi ha res que infongui més coratge que l’instint de supervivència, ni res que faciliti més la negociació de l’armistici que el record del drama que s’ha viscut, del temor a repetir els errors i la por a augmentar les baixes. Aquesta setmana Pedro Sánchez, a qui els seus van donar per mort en tantes batalles, ha recorregut al manual de resistència i ha fet de la necessitat virtut en el seu plàcid viatge a Catalunya. En una visita que inicialment concentrava tones de desconfiança mútua, Sánchez va ser capaç de passejar-se per Barcelona sense que els seus interlocutors tinguessin ni una sola sortida de to. Sense que els ciutadans li recordessin, com van fer a l’Hospital de Sant Pau fa uns mesos, que l’abús de poder de l’Estat ha superat tots els límits.

Un cop demostrat el civisme i la voluntat dels presidents Torra i Sánchez d’obrir una nova pàgina, a més de la seva capacitat d’empassar-se gripaus, ara comença l’aproximació i la veritable dificultat de declinar la paraula diàleg.

Aquesta no és una història d’amor i ja veurem si arriba a ser de sexe, però està bé que comenci. El president del govern espanyol necessita aprovar els pressupostos generals de l’Estat i li calen els vots d’ERC. Per això, amb l’oposició sense donar-li treva i entre els crits d’una part de la premsa madrilenya assilvestrada, ha fet un gir substancial en la seva política amb una aproximació institucional que ha complert l’objectiu de rebaixar la tensió i articular un diàleg institucional a Catalunya. No només a la Generalitat sinó també a l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Com tot, aquesta també és una qüestió d’expectatives, i les baixes esperances d’uns i altres en la capacitat d’avançar han convertit la reunió de Sánchez i del president de la Generalitat, Quim Torra, en un primer pas endavant. Superant la gran desconfiança que s’havia anat alimentant entre la Moncloa i la Generalitat i el temor a les sorpreses, la conversa a Palau va transcórrer en un marc de respecte institucional i, com era d’esperar, sense novetats en les posicions de cap dels dos presidents. Els gestos i el simbolisme al Palau van recuperar la imatge de la dignitat institucional d’un Torra menystingut i es van pactar dues reunions amb agendes diferents: una sobre els temes bilaterals pendents eternament i l’altra sobre les qüestions polítiques de fons: l’autodeterminació i l’amnistia. El fet que el marge d’actuació de Sánchez sembli escàs i la dificultat de la negociació sigui tan gran recomanaria prendre’s les coses amb calma, per això és imprescindible recordar altres negociacions entre els governs de l’Estat i Catalunya, i recordar com l’Aznar del Majestic va passar del “ Pujol enano habla castellano ” a la transferència d’un bon paquet de mesures d’autogovern per trencar posteriorment qualsevol relació quan es va emborratxar amb la majoria absoluta.

De la mateixa manera que la finestra d’oportunitat és ara i la capacitat de pressió és proporcional al pes parlamentari, també es pot demanar que la negociació no s’encalli abans de començar i que la figura del relator es compensi, si cal, amb mètodes de negociació sofisticats, capaços de crear una confiança que avui no existeix.

Acceleració preelectoral

El president Torra ha posat la proa a les eleccions recuperant la seva versió més dialogant i reivindicant el seu govern. Ahir JxCat va iniciar la campanya electoral. L’esperen dues setmanes intenses de negociacions internes per veure quin missatge emeten les seves llistes. Dins del PDECat hi ha membres amb pes específic que reclamen més política, més gestió i menys gestos, i menys independents. També els independents reivindiquen el seu paper en la complicadíssima confecció de la llista del 21-D i els seus resultats. En els pròxims dies s’acceleraran les negociacions de Bonvehí amb la presó i Waterloo.

Un nazi és un nazi

Trobarem a faltar Angela Merkel. Malgrat la seva obsessió per imposar l’austeritat al Sud en els pitjors anys de la crisi del deute, Merkel ha sigut un factor constructiu a la Unió Europea i ha mantingut els fantasmes del racisme, la xenofòbia i el nazisme a ratlla fins a l’últim dia. Aquesta setmana la cancellera de la CDU ha acabat amb les mitges tintes dels seus socis liberals a Turíngia, disposats a governar amb el partit de la cancellera i el suport de la ultradreta de l’AfD. Merkel va dir clarament que els resultats havien sigut “un mal dia” i que la situació es corregiria perquè s’havia trencat “la convicció de base” de no aconseguir majories amb l’extrema dreta. Així conduïa a la porta el president de Turíngia, Thomas Kemmerich, escollit dimecres i dimitit dijous. La cancellera alemanya sap que un nazi és un nazi i no contemporitza amb el diable. Al contrari del que passa a Espanya, on l’extrema dreta s’aprofita d’un procés de reconeixement i normalització amb els seus pactes amb el PP, Ciutadans i la presència massiva i només justificada per l’espectacle en alguns mitjans de comunicació madrilenys. Hi ha polítics per als quals un nazi és un nazi, i l’extrema dreta, l’extrema dreta. Sense pactes indignes que obrin la porta al passat.

stats