¿Més italians que alemanys?

Bones dades econòmiques que indiquen que a Catalunya el 2017 es va registrar un creixement del 3,4%, tres dècimes per damunt de la mitjana espanyola, i que durant l’últim trimestre es va créixer igual que en l’anterior. El turisme s’ha ressentit de l’atemptat de Barcelona i de la internacionalització de la violència de l’1-O, però bàsicament l’economia es manté en plena recuperació. La sensació és que l’estat espanyol i Catalunya s’italianitzen. La política s’empantanega en la mirada a curt, la condescendència amb la corrupció i la batalla permanent. A distància, les empreses van al seu aire sense comptar que la política sigui un factor d’estabilitat. Mentrestant, Alemanya dona una nova lliçó a Europa amb l’acord de la Gran Coalició que va tancar ahir. A falta que les bases dels socialdemòcrates de l’SPD el rubriquin, Merkel ha tancat un acord amb el seu contrincant natural i l’ha fet ministre d’Afers Estrangers. L’arribada de Schulz al Consell Europeu és una magnífica notícia per als europeistes que queden. Alemanya ha demostrat que la responsabilitat guia les decisions públiques. Schulz ha deixat pas en el lideratge del partit i ha pactat una coalició que li pot passar factura ideològica. No és el primer cop. La responsabilitat impera a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial. Ho va fer Adenauer amb el miracle econòmic i ho va fer també Gerhard Schröder (1998-2005) fent les reformes estructurals abans que el país agonitzés. Com a Espanya...