20/09/2016

Memòria de l'Alzheimer

1 min

Poques persones saben qui som. A poc a poc ha deixat d’anhelar la seva i la nostra perfecció. A poc a poc el seu cervell sembla que hagi obert les comportes i la mirada es perd amb facilitat. Es desorienta. Les referències són poques. El seu espai, la façana de casa, poca cosa més. No recorda què ha menjat ni on és. Però la seva naturalesa s’ha imposat. No s’enfada, és dolça, agraïda, no sap el que és un insult, ni una falta de respecte als altres. Això sí, de tant en tant expressa en veu alta el que passa pel seu cervell sense les restriccions que sempre ha tingut. Que lleig que és aquest home!

Els moments de connexió són lluminosos. Els nens encara són els més guapos, els més llestos, els més tot. De vegades no sap com rentar-se les mans, però recorda si els nens han tingut exàmens i sap si nosaltres fem cara de cansats. Veu si li falta un botó al vestit o va mal pentinada, la seva dignitat continua intacta.

El terror és si quan arribis et coneixerà. La mare ha desconnectat de moltes coses, però no de nosaltres. Què passarà aleshores? Ens repetim un cop i un altre si quan ella no ens conegui nosaltres encara sabrem qui és ella. Continuarem passant fotos de bons moments, menjant gelats de xocolata, posant-li la mateixa colònia que ha portat tota la vida. Continuarem fent-li petons i abraçant-la fort. Confiem que ens passarà com als fills d’un altre malalt, que els diu: “No sé qui sou, però em cuideu”. Nosaltres si que sabem qui són, fins i tot quan ells s’oblidin de nosaltres.

stats