04/06/2016

‘Majaras’ i ‘patriots’

4 min
‘Majaras’ i ‘patriots’

La política catalana avui es dirimeix entre majaras i patriots o refors. Per dir-ho que s’entengui a grans trets, entre Endavant i Poble Lliure, que és com s’anomenen formalment -i no en l’argot intern- dos dels corrents principals que formen la CUP. Tenen a les seves mans i a les dels deu diputats que els representen els pressupostos de la Generalitat i per extensió el ritme polític del procés que defensa la majoria parlamentària.

La lectura que va fer la coalició guanyadora dels resultats electorals del 27-S incorporava voluntariosament els vots i diputats de la CUP a un projecte polític inèdit. Però els processos extraordinaris ho són si converteixen actors ordinaris en extraordinaris.

La CUP s’ha trobat amb un nivell d’influència i un poder que va molt més enllà del seu pes social i parlamentari. Un poder que li va atorgar l’expresident de la Generalitat Artur Mas quan va arribar al convenciment que immolar-se políticament implicava la continuïtat del procés i garantia una majoria parlamentària sòlida. Però Mas dissimula cada cop pitjor que el seu sacrifici podria ser gratuït, i cada cop més convergents han arribat a la conclusió que s’ha “pagat per endavant i no hi ha garanties de compliment de l’acord” d’investidura. De fet, probablement CDC i la CUP no estarien d’acord ni a haver acordat el mateix.

L’exercici de la política en els últims mesos evidencia com serà de difícil que, col·lectivament, la CUP sàpiga fer un ús constructiu i a llarg termini de la seva força. El problema és de fons i de forma. El debat necessari i propi de qualsevol organització políticament viva es converteix dins la CUP en una tensió entre faccions que es resol a través d’un funcionament assembleari. El que en teoria és una estructura participativa es transforma en una organització atomitzada i hipercomplexa en la presa de decisions, que fa dels seus representants polítics l’instrument d’un sentir popular abstracte i superior. El resultat de la consulta i l’assemblea permanent, com sap qualsevol universitari, està subjecte a una racionalitat manipulable, capriciosa i imprevisible. Els diputats, per tant, tenen limitada la seva confiança i la seva funció principal, que és la capacitat de negociació parlamentària, que en ella mateixa exigeix no només guany sinó diàleg, cessió, previsibilitat i capacitat de compliment dels acords.

Algú que coneix molt bé la CUP des de dins la defineix com un moviment en “estat d’adolescència permanent” per la convicció i la perseverança.

En la competició permanent per la coherència i la puresa dels ideals, la CUP esdevé inflexible i actua en termes de botí. El cap del president que va posar les urnes el 9-N té un valor polític i simbòlic innegable, però es pot guanyar més en el camí a la revolució.

La campanya electoral no és aliena a la tensió entre els actors. Per a ERC, en termes financers, que no hi hagués pressupostos seria un avantatge per complir amb les obligacions europees. El vicepresident, però, està obligat a defensar-los activament, com el primer, perquè no aprovar-los és una debilitat política seva. Però Esquerra es veu aparentment “atrapada entre dos antagonistes” i intenta seduir l’electorat de la CUP mentre sap que ni ara ni en el futur podrà triar un altre soci -i alhora competidor- en termes de majoria sobiranista.

Fins i tot si els comptes entressin al debat parlamentari els problemes no s’haurien acabat per al Govern. Només canviaria de balança el pes de la prova. S’obriria una negociació amb temes com el CRT, tancat a hores d’ara, o la pujada de l’IRPF a les rendes altes. Una possibilitat filtrada com un globus sonda, que va provocar un seriós grinyol a l’executiu. Si s’obrís una negociació parlamentària amb cessions en temes de concerts d’ensenyament o salut, que poguessin satisfer la CUP, la crisi majúscula s’esdevindria entre els dos principals socis de la coalició de govern.

Pel que fa a CDC, és en una cruïlla: el debat entre el temor a frenar el procés i “que el sacrifici hagi sigut gratuït” o continuar cedint ideològicament a la CUP. Homs endureix la campanya perquè sap que els convergents necessiten recuperar múscul davant d’un electorat que considera que la cessió del cap d’Artur Mas sobrepassa el que poden tolerar, que està incòmode amb la violència a Gràcia i orfe d’oposició a l’Ajuntament, avergonyit per l’actuació de l’exalcalde Trias amb els okupes.

Els voluntaristes entre els uns i els altres responen que “això anirà bé”. No se sap què vol dir, però sona tranquil·litzador.

El maximalisme de la CUP aquests dies en debats com el de la propietat privada o l’ocupació selectiva sona antic, i la puresa moral històricament ha portat disgustos. Deia Robespierre que la “respectabilitat és coacció i rigidesa” i d’ell deien que era “insuportablement honest”. Robespierre diu: “No sóc el defensor del poble [...] jo sóc el poble”. Fustigat pels girondins, exclama: “Pujant a aquesta tribuna per respondre a l’acusació llançada contra mi, no és la meva pròpia causa la que defensaré, sinó la causa pública”. El 18 de floreal deia: “El fonament únic de la societat civil és la moral”, i és que en passos successius Robespierre va0e passant de la religió de l’home a la del ciutadà, de la veritat del sentiment religiós a l’eficàcia d’una policia social.

stats