Llarga vida al periodisme
La tempesta digital està portant llamps i trons al periodisme. Atrapats per la crisi econòmica i la crisi de model de negoci provocada per la revolució tecnològica del sector, els periodistes han vist els darrers anys com queia a plom la seva professió.
El panorama és el de generació massiva d’informació -o succedanis- que es distribueix, en gran mesura gratuïtament, per tots els canals multimèdia, cosa que provoca sovint consumidors aclaparats pel soroll. La multiplicació de l’oferta amb una qualitat desigual no fa automàticament ciutadans més ben informats sinó que augmenta en moltes persones una sensació d’ansietat pel que no abasten o de tedi pel soroll que provoquen els que pretenen fer-se sentir a crits, eixordant-nos a tots.
La novetat del negoci és la gratuïtat en alguns casos, la diversitat de mitjans de distribució i la multiplicació de formats informatius. Les debilitats empresarials i la perversió del periodisme de trinxera no són exactament nous. Com tampoc ho és la tensió, tan vella com la professió, entre la informació de qualitat i els subproductes que intenten sobreviure amb l’escàndol, la pressió i el rumor. Billy Wilder, que coneixia l’ofici perquè havia treballat en un diari, va fer pronunciar a Hildy Johnson, periodista estrella de la pel·lícula Primera plana, una de les definicions més àcides dels periodistes: “Un ramat de pobres diables, amb els colzes deslluïts i els pantalons apedaçats, que miren pel forat del pany i desperten la gent a mitjanit per preguntar-li què en pensa d’en Tal o en Tal altre. Que roben a les mares fotos de les seves filles violades als parcs. I per a què? Per fer les delícies d’un milió de dependentes i mestresses de casa. L’endemà el seu reportatge serveix per embolicar un periquito mort”.
És una caricatura que fa recordar un dels textos clàssics sobre la professió de començaments del segle passat, que diu que el periodista, com l’advocat, pertany a una espècie de casta pària de la societat que es jutja sempre d’acord amb el comportament dels seus membres moralment pitjors.
D’acord, feta l’autocrítica al conjunt del club, anem al tema que ens ocupa: ¿en aquest entorn de gratuïtat, pretesa informació i soroll té sentit avui el periodisme?, ¿calen periodistes per informar? La resposta és rotunda: sí. Cal adaptar-nos a la revolució digital utilitzant les armes del millor periodisme, continuar cada dia dignificant i reclamant el sentit i la utilitat del bon periodisme. Aquell que escolta el carrer i expressa el pols de la comunitat on viu i de la qual forma part.
En temps barats i desafinats, reivindiquem aquells que trien, jerarquitzen, expliquen. Analitzen i investiguen i publiquen el que incomoda. Els que diverteixen i entretenen i també donen veu als silenciosos. Aquells que denuncien i assenyalen les nostres contradiccions com a societat i defensen valors que ens facin una societat més lliure, democràtica i fraternal.
Sabem que el periodisme només és útil quan connecta amb el país, amb la comunitat on viu i quan actua preguntant-se si sempre dóna a l’audiència allò que vol i necessita. És necessari quan tria els temes dels quals s’ocupa per la seva rellevància i representació, quan és informatiu i analitza per ajudar a comprendre. Quan no es deixa dominar per la sorpresa.
Els bons periodistes saben que la bona informació és la que desmenteix el titular previst. Són els que obliguen a retre comptes, però combaten alhora els estereotips i s’arrisquen a anar contra corrent. Per exemple, quan no alimenten la selecció negativa. Quina persona honesta gosa dedicar-se al servei públic si sempre és considerada sospitosa i està sota el foc enemic?
El bon periodisme tampoc distorsiona la realitat i té una mirada de confiança en el futur. És periodisme constructiu. És original i també, i no és menor, és bonic.
Aquesta setmana l’ARA ha rebut un premi a Viena durant el Congrés Europeu de Diaris. Una entitat alemanya que promou la “innovació i transformació de la premsa impresa” l’ha considerat el millor diari regional de l’any per la seva “excel·lència en el periodisme visual” i la “remarcable potència de les portades monogràfiques”.
L’ARA té una redacció integrada formada per un equip que sap compaginar amb originalitat els formats digitals amb el paper tradicional. Divendres vam treure el nou Play, útil per encarar el cap de setmana i saber el que s’ha de saber amb una ment oberta sobre “cultura expandida”. Aquest dissabte hem ofert als lectors un diari fet per amants del còmic, extraordinari i dibuixat pels millors. Dissabte i diumenge vinent, els nostres lectors tindran a la vista les actualitzacions del Criatures i l’Ara Diumenge i celebrarem el número 101 del Rar, que com que és rar, celebra quan vol.
L’ARA és un diari i també una plataforma multimèdia del segle XXI, que no serà complaent ni derrotista. La qualitat democràtica d’un país depèn també de la qualitat de la seva premsa. D’empreses amb accionistes valents, exigents i compromesos, d’un equip que treballi colze a colze amb bons periodistes i una comunitat de còmplices, com la que formen els nostres lectors. Amb el mateix agraïment que a Viena: llarga vida al periodisme!
