L’Estat i Rufino

Assumir els costos. No és cert que el govern del PP no hagi fet política en el cas català. N’ha fet, i molta, a través de tots els estaments de l’Estat. Alineats i assumint els costos d’involució democràtica del país, que passaran factura a la imatge del que era una democràcia percebuda com un èxit internacional per la seva Transició i el seu creixement econòmic. La marca Espanya es degrada, i això no és una bona notícia. L’externalització de les decisions polítiques del govern cap al sistema judicial ha anat acompanyada de la reacció dels sectors més immobilistes de l’Estat en tots els seus estaments. A Espanya sempre hi ha una elit amb un, diguem-ne, Rufino als ministeris que s’encarrega de bloquejar el canvi. És, per dir-ho d’alguna manera, el seu Sir Humprey cañí. El cap de gabinet del primer ministre que procura que, fins i tot en el cas remot que se li acudeixi al càrrec polític, es bloquegi qualsevol canvi en l’estructura profunda.

El moviment català, amb tots els seus errors, amb més temeritat que valentia, i amb falta d’estratègia, és en realitat un desafiament de fons a l’estructura profunda d’Espanya. Un desafiament intolerable per al seu exèrcit de Rufinos que mantenen una idea unitarista i homogènia de la gestió de la cosa pública. Aquest cop liderats des de la justícia i la Corona. Un nucli format per aquells periodistes que estan disposats a protegir la unitat d’Espanya per damunt de la veritat, jutges disposats a construir sentències preventives forçant la llei, ministres que blinden amb la seva retòrica patriotera la seva mala gestió, una monarquia anquilosada que ha perdut l’oportunitat històrica de modernitzar Espanya. Tots ells tenen una contrapart de ciutadans espanyols incòmodes que estan en silenci. Que per por a ser assenyalats per la tempesta mediàtica de l’establishment prefereixen no advertir com la qualitat democràtica d’Espanya es va deteriorant. Aquesta Espanya carpetovetònica, la que reacciona replegant-se sota la bandera a qualsevol influx extern, conviu i fins i tot coincideix amb una Espanya econòmicament activa disposada a convertir Madrid en el cap de pont europeu de Llatinoamèrica.

Penediment. “La seva ideologia coexisteix amb un context polític sense certesa que hagi desaparegut la intenció d’assolir la independència de Catalunya”, diu el jutge per justificar el manteniment de l’exconseller d’Interior Joaquim Forn en presó preventiva. Assegura que es necessiten “marcadors més estables” per plantejar-se la seva llibertat que la renúncia a l’acta de diputat. L’ambient és ideològicament asfixiant i la persecució de les idees s’està normalitzat des d’un Estat que considera que amb la repressió acabarà amb el problema. Però els catalans que han arribat a la conclusió que la relació respectuosa i diversa amb Espanya és impossible, el 47,5% que van votar partits independentistes en les eleccions del 21-D, no s’esfumaran. No desapareixeran. Els ciutadans es podrien arribar a retirar de l’activisme si la repressió els esgota més que els humilia, però no tornaran a ser els mateixos. Els esdeveniments polítics d’aquests anys han transformat una societat que no serà igual després de l’1 d’octubre. La percepció de l’abús de poder no s’oblida i Espanya no podrà evitar la reiterada expressió a les urnes.

L’olla a pressió.“Fa setmanes que van decidir no investir Puigdemont”. “El volen liquidar com van fer amb Mas. Si ha de ser així, que ho diguin. La veritat és útil”. Són paraules d’un legitimista indignat amb la decisió del president Torrent d’ajornar la sessió d’investidura. El debat en l’independentisme es divideix en aquest moment entre pragmàtics i legitimistes. Entre aquells que consideren que cal reconèixer només simbòlicament el president Puigdemont i tornar a les institucions i aquells que consideren que s’ha de fer una restitució amb totes les garanties per una qüestió de “dignitat”. La diferència de punt de vista és bastant transversal i no respon de manera perfecta a la divisió entre les files d’ERC i JxCat (vegeu la secció de Política).

La intervenció de les institucions és absoluta. La informació des de les conselleries cap a l’exterior no flueix i la gestió del govern del PP es manté amb demandes contínues d’informació i decisions opaques. El procés de desconstrucció de l’Estat autonòmic funciona a ple rendiment.

La decisió final sobre com s’articularà i quant pot durar aquesta legislatura és en mans del president Puigdemont. Ell controla més de la meitat dels diputats de JxCat, que es van sumar a la causa per lleialtat directa amb el president des de posicions ideològiques molt diverses, i fins i tot contràries. La transversalitat de la seva proposta i la idea de la legítima restitució del president els van portar a ser la llista independentista més votada. ERC no vol anar a eleccions, tampoc no ho vol el PP, i el PDECat preferiria no anar-hi però no es mourà contra el president.

És Carles Puigdemont qui ha de prendre la decisió més difícil. Decidirà, com Artur Mas el gener del 2016, si anem a eleccions o es forma un Govern ideològicament contradictori que situï com a prioritat la recuperació de les institucions i la construcció d’una nova estratègia del sobiranisme.