‘Incels’ i pornògrafs
En una conversa recent, Josep Maria Esquirol, el filòsof que ha sabut connectar amb les preguntes que milers de lectors es fan sobre la pròpia existència, deia amb espontaneïtat: “És que viure és molt difícil!” De les nombroses dificultats amb què ens enfrontem al llarg del camí, la recerca de la identitat no és precisament un procés vital plàcid.
Aquesta setmana la identitat de gènere ha estat present en el debat públic amb una gran efervescència no només a Catalunya. Fa uns mesos que ha emergit un debat sobre el paper de les dones que expressa la necessitat d’establir un nou contracte entre sexes que permeti vides més equilibrades. No es tracta només del paper i la identitat femenina o d’altres gèneres, sinó del paper i la identitat masculines. Molts homes civilitzats, que han trencat amb els estereotips, saben que les relacions entre gèneres necessiten una actualització urgent, un tracte respectuós que va des de l’àmbit laboral fins al més íntim.
El debat sobre la desigualtat i els abusos continua amb força a l’Estat amb la reacció d’indignació que ha provocat la sentència de la Manada per l’escandalosa apreciació judicial que una penetració no consentida no implica violència, i pel vot particular del molt singular magistrat Ricardo González, capaç de veure “ jolgorio y regocijo ” en una sòrdida violació en grup. Aquesta apreciació només es pot fer des d’una mentalitat desacomplexadament primitiva que encara no s’ha erradicat.
Aquest cas ha posat en evidència moltes altres desigualtats que afecten les dones. Per exemple, que, tot i estar formada per 20 membres, no hi ha cap dona a la secció de dret penal de la Comissió de Codificació, a la qual el ministre de Justícia ha d’encarregar que revisi els delictes sexuals en el Codi Penal. La gerontocràcia (masculina, esclar) decidirà sobre la qualificació de fets, les víctimes dels quals acostumen a ser dones. A la resta de seccions de la distingida Comissió, d’un total de 120 membres el 13% són dones i el 87% homes. I això que parlem d’una professió, el dret, majoritàriament feminitzada a les facultats i als jutjats.
El cas de la Manada ha posat en evidència un cop més que la relació entre la violència i la sexualitat és a la base de moltes conductes masculines. Els experts expliquen com l’aprenentatge sexual està cada cop més marcat per un imaginari masculí propi de la pornografia, que es consumeix més aviat i de manera més fàcil que mai a través de les xarxes. En el dossier d’avui de l’ARA podreu llegir com els joves veuen pornografia amb naturalitat, i es creen una idea de la sexualitat que la seva realitat desmenteix i frustra. L’educació sexual es deixa en mans de la pornografia.
Els articles de Lara Bonilla i Laia Vicens proporcionen dades com que el 30% dels joves troben eròtic forçar una dona i que el 15% violarien si no tingués conseqüències penals. Els nois es consideren amb privilegis sexuals sobre les noies, i la idea de dominació els indueix a actuacions extraordinàries i pràctiques extremes que consideren dins de la normalitat.
En l’àmbit internacional, sexe -o més aviat repressió i violència- són components bàsics també de l’atropellament massiu perpetrat a Toronto per Alek Minassian, que va costar la vida a deu persones aquesta mateixa setmana. Minassian formava part d’un col·lectiu anomenat Incel, l’abreviatura d’ involuntary celibate, amb la qual s’autodefineixen homes misògins que culpen les dones de la seva incapacitat per mantenir relacions sexuals i de ser, per tant, cèlibes involuntaris. Si la majoria d’aquests personatges expressen la seva frustració denigrant les dones, altres defensen la violació i una violència que justifiquen davant el que consideren una societat feminista opressiva. El que està canviant és l’actitud col·lectiva de les dones. La resposta a la violència o el menyspreu ja no és en solitari. L’onada que exigeix un nou pacte entre gèneres arriba també a molts altres països occidentals on ja no s’amaguen els abusos de poder sota les catifes; les dones, afectades directament o no, fan un pas endavant col·lectiu i en tots els àmbits. No és casualitat que la reputació de l’Acadèmia Sueca passi per la seva pitjor crisi des que va ser fundada, el 1786, perquè 18 dones hi han denunciat casos d’assetjament sexual. Les dimissions per la passivitat de la institució han obligat a cancel·lar l’entrega del Nobel de literatura en un ambient que fa pudor de resclosit.
Els temps estan canviant i les institucions hauran d’evolucionar al ritme de la societat, o la societat canviarà les institucions.
