Homenatge a aquella Catalunya

Són les mares i àvies sense estudis que ens van pagar la carrera i ens feien fora de la cuina, les que s’incorporaven a la feina als 13 anys i plegaven quan es casaven després de conèixer l’amor o el dimoni al Casinet d’Horta o a la Cooperativa El Siglo XX, que fins a l’any 39, quan va ser bombardejada, era Cooperativa Obrera i Popular.

Són les dones sense passaport i sense compte corrent. Les que collien tomàquets de l’hortet de la casa de Breda, autoconstruïda a base de diumenges i vacances, que cuinaven per als nebots. Són dones que han escoltat en l’últim moment el Dos gardenias d’Antonio Machín després de 67 anys de matrimoni, potser recordant aquell primer ball abraçats.

Són els capellans obrers que van canviar el llatí pel català i van posar-se ells mateixos i els altars de cara al poble. Són els que van asfaltar els nostres carrers, les nostres places, els que van fer les associacions de veïns i van portar la democràcia a un país gris i trist que va pensar que podia ser net i noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç.

Són els que van aprendre català i el van llegar als seus fills, els que van ensenyar-lo sense deixar de fer d’enginyer, de cantar a l’Orfeó, de pensar que calia una gran enciclopèdia i de fer activitat política per a l’arribada i consolidació de la democràcia.

Són els que treballaven a la Maquinista Terrestre y Marítima, a la drassana Nuevo Vulcano, que van veure la transformació de la Barceloneta i dècades després van trobar el mar darrere d’aquelles fàbriques negres de sutge a l’altra banda de la via.

Són les mares solteres de quan la falsa moralitat de rosari i naftalina condemnava l’alegria d’un fill a la vergonya social unànime i el ressentiment.

Són les mares de tres fills que no han pogut agafar-li la mà per acompanyar-la a morir en el pic de la pandèmia. Fills que no oblidaran mai que no van arribar a portar-li els bunyols que tant li venien de gust quan era a la residència, però que tampoc oblidaran que els va ensenyar “el valor de les coses”.

Són els metges que ens van vacunar i no dubtaven a agafar el maletí a qualsevol hora per fer visites a casa de nens de famílies obreres, que podien pagar o no podien fer-ho, a Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. Persones rectes, entregades al deure de la medicina i la família. Persones que han pogut afrontar la mort quan les mesures d’accés als malalts es flexibilitzaven i han pogut comptar amb l’amor de la seva família fent-los costat.

També són homes que han lluitat 32 dies en una UCI i han perdut un dels pocs partits d’una vida dedicada a l’esport, al Barça d’handbol durant 34 anys, i a la seva família.

Tots ells són persones grans que han mort durant la pandèmia. Formen part de la sinistra estadística que els periodistes cada dia esperem fins a quarts de dotze de la nit per escriure el terrible balanç del dia. Cada dia des de fa massa dies. Són algunes de les vides que hi ha al darrere de les estadístiques amb què fem els gràfics que polítics i científics analitzen per treure conclusions de com cau, per fi, la maleïda corba.

Fins avui, a Catalunya han mort més de 10.400 persones amb nom i cognom, amb una vida digna de ser explicada i recordada.

Gairebé el 58% dels malalts de covid-19 han mort en un hospital, però més de 3.000 persones ho han fet en residències de gent gran. Als geriàtrics continuen augmentant els contagis i s’hi han registrat una quarta part dels nous positius. Molt probablement la dada està determinada per l’augment de tests, però mentre no s’acaben de fer, encara hi ha 26.700 avis aïllats pendents de les proves. De fet, les persones grans que viuen en residències i que no estan contagiades seran un dels últims col·lectius a recuperar una certa llibertat. A les seves malalties i limitacions físiques s’hi suma la soledat. Atesos de manera excel·lent en molts centres per professionals que no només en tenen cura sinó que també els transmeten alegria, els avis necessiten com més aviat millor veure els familiars, i nosaltres veure’ls a ells. Les abraçades encara trigaran i l’espera és d’una urgència vital. Altres han mort sols i sense un final digne. Els devem l’homenatge col·lectiu i tenim el deure de no fallar-los mai més.