Frustracions perilloses

La Gran Bretanya fora de la Unió Europea, Donald Trump president dels Estats Units. Un calfred recorre l’espinada. Cap de les dues possibilitats és inversemblant. Cap de les dues augura res de bo.

Especialment quan la violència irromp com un obús en els processos democràtics i alguns intenten servir-se’n sense pudor. Costa mantenir el convenciment en el progrés.

Sortir o no sortir, aquesta és la qüestió

La mort de la diputada Jo Cox quan sortia de visitar els votants de la seva circumscripció és un crim brutal contra la democràcia mateixa. Contra els que s’esforcen a incloure i dialogar i no a alimentar la bèstia que totes les societats poden portar a dins. Cox representava la diversitat. “La meva comunitat ha millorat profundament amb la immigració”, va dir en el primer discurs com a diputada. Però als extrems els fa por la diferència, i les bones intencions no són suficients per tranquil·litzar els que veuen que les seves expectatives desapareixen. Tenen por i hi ha polítics disposats a facilitar falses sortides aparentment senzilles.

El referèndum que pot fer sortir la Gran Bretanya de la Unió Europea és fruit de la por a la immigració i de les necessitats polítiques del conservador David Cameron, a qui li calia cohesionar el seu partit i no deixar créixer l’agenda populista del UKIP de Nigel Farage.

La Gran Bretanya, que sempre s’ha garantit excepcions als tractats i manté la moneda, va tancar al mes de febrer un acord amb els Vint-i-set que l’exonerava de fer avenços en la unió política i li permetia frenar la lliure circulació de treballadors comunitaris i el seu accés a beneficis socials. L’acord és una dimissió dels valors que han impulsat la construcció d’Europa, que no permet noves concessions de la resta de socis sense arrossegar-se també cap al populisme.

Els partidaris del Brexit consideren que la burocràcia europea amenaça la identitat britànica i que omple el seu territori d’immigrants. Que la UE és disfuncional en la presa de decisions i molt imperfecta democràticament i que els immigrants van allà on hi ha oportunitats és un fet. Això no significa que els immigrants no contribueixin amb el seu talent, treball, impostos i joventut. Tampoc significa que renegociar els acords comercials que tant beneficien l’economia britànica des de fora de la Unió seria fàcil.

Units per la frustració

La qüestió bàsicament és d’expectatives, i recorda l’eslògan polític “Recuperar la grandesa d’Amèrica” a què apunta la campanya de Donald Trump. Els partidaris del Brexit i del candidat republicà comparteixen una crida a recuperar un passat que es recorda amb orgull: pròsper i brillant. L’euroescepticisme impulsat pel referèndum britànic té un fort component de nacionalisme de dretes que a Europa no només creix a la Gran Bretanya, i que connecta amb els EUA per la frustració de les complexitats d’un món canviant, de la pèrdua de confiança en la política tradicional i de la nostàlgia per la sobirania nacional que mantenia les decisions en l’estat i els immigrants fora, o amb menys drets. No és casualitat que Marine Le Pen i Trump defensin el Brexit. Això no vol dir, òbviament, que tots els partidaris de la sortida ho siguin per motius antiimmigració.

La realitat pel que fa als EUA és que els votants de Trump tenen, segons les enquestes, un nivell de formació i d’ingressos superior a la mitjana nord-americana. Valoren el seu estatus de manera subjectiva amb un punt de referència en el passat, quan molts republicans tenien un estatus superior i més seguretat econòmica. Aquells que no surten de la crisi tan ràpid com esperaven tenen un sentit de pèrdua, i se sap que és difícil adaptar les expectatives a les noves circumstàncies. Jack Levy, un politòleg que ha fet estudis sobre l’aversió a la pèrdua, conclou que un individu “continua utilitzant com a punt de referència el seu statu quo primer”. És el missatge de Trump: “Farem gran Amèrica”, “M’encanten els vells temps”. El que promet és recuperar una idea de seguretat passada. La gent “està disposada a córrer seriosos riscos si pot recuperar pèrdues”. És el que porta a mantenir accions quan cauen per si se’n recupera el valor en comptes de vendre i perdre menys, o a doblar quan es perd una aposta. Per als votants de Trump, els temps d’Obama es consideren una pèrdua i s’emergeix de la crisi amb la classe mitjana perjudicada per la creació de menys llocs de treball de qualitat i expectatives frustrades.

Les idees són discutibles civilitzadament fins que s’imposa la idea tòxica de la supremacia, que afecta els radicals ja siguin religiosos, polítics o de gènere. La supremacia que porta un ultradretà a matar una representant popular per les seves idees sobre immigració o un fanàtic religiós a assassinar 49 homosexuals per com viuen la seva vida en llibertat. Supremacia tòxica i polítics disposats a utilitzar-la sense escrúpols.

Desmuntant Trump

Cal desmuntar Trump com més aviat millor. No és un geni que connecta amb la gent, és un mentider disposat a dir qualsevol cosa i la contrària i a donar fórmules aparentment fàcils per a problemes complexos. No té el lideratge innat de l’emprenedor que opta a la presidència sinó que és un empresari trampós. Tampoc té l’aparent avantatge que no parla com la resta de polítics sinó que parla com un misogin i un arrogant. El Partit Republicà flirteja amb la idea que amb Paul Ryan a la presidència de la Cambra de Representants controlarà l’incontrolable. Una cosa així com que un serviria per jugar a golf i l’altre per pensar i legislar. Val més que no ens enganyem. El Brexit no és una bona notícia i la presidència de Trump és una catàstrofe. Val més que no hàgim de pensar la portada d’aquell dia.