Faula d’un il·lús
El ciutadà, perplex encara per la gravetat dels fets de les últimes setmanes, es debat internament entre l’emoció i la raó. Apuja la persiana de l’establiment com cada dia i va a treballar preocupat per si l’economia es frena. Encara té massa fresca l’angoixa viscuda per surar durant la crisi econòmica, i si durant gran part del Procés l’economia no es va deixar intoxicar per la política, veu al seu voltant que des de l’1 d’octubre això ha canviat. La violència, la seva retransmissió internacional i la sortida de seus empresarials no són la millor de les presentacions per al seu negoci, ni per a la marca de la seva ciutat, que ha de competir amb les principals capitals europees. No està de bon humor. El molt il·lús, de vegades pensa que podria haver sigut britànic o noruec i viure en una democràcia sòlida on es pogués decidir sense drames col·lectius.
El nostre ciutadà perplex ja fa molts anys que es va acostumar comercialment a reduir al màxim l’exposició a l’administració i va posar l’esforç en l’exportació. Ara ho celebra perquè l’administració no contracta res, intervinguda i aturada.
El ciutadà té un advocat que també té despatx a Madrid i li explica que els seus socis li truquen per preguntar-li si és indepe. L’advocat dubta entre votar Ciutadans o el PP, però s’ha convertit en sospitós per als seus socis perquè la firma no abandona Catalunya i, esclar, val més no significar-se. Aquesta setmana ha anat a Foment a escoltar el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i ha sentit com deia als empresaris que “ no saquen ” les empreses de Catalunya. Per un moment, assegut en una de les últimes taules de convidats, ha pensat que el govern del PP va fer un decret per afavorir la sortida de seus de Catalunya, però la senyora del costat l’ha despistat demanant-li que li passés l’aigua i ha canviat de tema.
El nostre ciutadà té una filla advocada que treballa a la Generalitat. Diumenge a l’hora de dinar li va explicar que està fent els informes en castellà perquè li han dit que “ así nos entendemos todos ” i els envia directament a Madrid, que l’activitat és escassa i han decaigut els recursos que estava previst posar contra lleis catalanes bloquejades pel govern central, com la de l’audiovisual, que té efectes directes sobre el pressupost de Cultura, cada cop més magre. Una de les seves cent millors amigues treballa en una productora de televisió i està concentrada en l’exportació d’una sèrie de dibuixos animats. Cada cop col·loca menys programes generalistes a TV3, perquè la cadena no pot preveure les conseqüències reals de la intervenció econòmica i té dificultats per treballar la programació amb previsió a mitjà termini.
El nostre heroi normal està empipat perquè no li agrada que mig govern estigui a la presó i el president cessat per l’article 155 a Brussel·les. El que està passant li recorda el final del franquisme i té por de les conseqüències de la intervenció sobre l’escola, la llengua i la tele perquè l’actuació d’alguns jutges i polítics fa flaire d’involució democràtica. El mortifica que gent pacífica que ha liderat les manifestacions exemplars dels últims anys siguin a la presó i no puguin veure els seus fills, ni expressar les seves idees cívicament. L’indigna veure el seu president amb legitimitat però sense competències a Brussel·les. Creu que el Govern s’ha equivocat d’estratègia, de vegades té ganes d’engegar-los, però té clar que ara caldrà reconstruir la feina de quaranta anys i fer més manifestacions per alliberar els presos i mantenir-se alerta. La seva dona diu que alguns han fet màgia menystenint les dificultats de la política de veritat. Ella porta un restaurant on ha baixat la facturació i quan s’emprenya diu que votarà Miquel Iceta, perquè és el vot útil per aturar la dreta de Ciutadans i el PP. Ell li contesta que el PSC va votar l’article 155 que ha deixat la Generalitat en mans de Rajoy i li recorda que la policia ja està completament intervinguda i el major Trapero està en una comissaria dedicat a la burocràcia mentre espera decisions judicials per no haver actuat com la Policia Nacional el dia 1-O. Per un moment el ciutadà pensa que potser la independència és una utopia, que votarà en blanc i que per al negoci seria millor no significar-se políticament.
De camí cap al tren entra en un bar i hi troba un diari on hi ha un article de Duran i Lleida titulat “Ficció i realitat”. El nostre amic té una revelació, una epifania. El nostre home normal se sent tractat d’il·lús, insultat. Fa molts anys que va decidir que preferiria la il·lusió al cinisme i la veritat a l’engany i la degradació moral. L’home s’adona que això del sobiranisme va per llarg, però que Espanya no ha donat mai oxigen als que han volgut reformar-la des de dins i que la negociació la confon amb la humiliació. Duran i Lleida li recorda què és Espanya políticament. Per què ara hauria de ser diferent? De cop recorda l’Estatut i la sentència del TC, el corredor mediterrani, els problemes al Prat, les baixes inversions en infraestructures, les dificultats al Port, la nul·la col·laboració de la diplomàcia espanyola quan intenta exportar, Rodalies, el sistema de finançament, la españolización de los niños catalanes. Recorda com sempre ha d’acabar demanant disculpes per parlar en català i aquella sensació que li perdonen la vida. De cop recorda per què va deixar de confiar que el progrés de Catalunya passi per Espanya. Pensa que la sobirania de Catalunya anirà per llarg, però no tornarà enrere. Això sí, que li parlin clar.
