08/10/2016

Excel·lents

4 min
Excel·lents

De la mateixa manera que De Gaulle reivindicava una certa idea de França, és el moment de reivindicar una certa idea de Catalunya. Més enllà dels tòpics que construeixen la imatge de les nostres limitacions, hauríem de ser capaços de recuperar el que Prat de la Riba anomenava “les inspiracions col·lectives” i fixar-nos un objectiu insubornable d’excel·lència.

El plantejament polític actual obliga a omplir de contingut la proposta de futur si es vol convèncer el major nombre de ciutadans que l’aventura d’aquests anys és per tenir un país millor. Si la Mancomunitat preveia “que no hi hagi un sol ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera”, ara és el moment de fer un altre salt i no ha de ser en el buit.

Els ciutadans han de saber quin model de país proposen els seus polítics, quins riscos té el camí per arribar-hi, i també quins riscos té no gosar fer-ho. Només així podran decidir lliurement. Catalunya ja és excel·lent en alguns àmbits, però queda molt per fer.

Els excel·lents

El dossier d’avui de l’ARA l’hem fet parlant amb una trentena d’excel·lents científics que han aixecat el nivell de la recerca, que han convertit Catalunya en un país que amb un 0,1% de la població global representa l’1% de la producció científica mundial, mesurada en la quantitat i també en la qualitat de les publicacions. La Bioregió de Catalunya és actualment un punt fort de l’efervescència investigadora en l’àmbit de les ciències de la vida.

La nostra ciència és bona i els nostres investigadors, atrets d’arreu del món, han sabut construir diversos pols d’excel·lència. Han sabut atraure talent ben seleccionat, pensar en gran, flexiblement, driblar les trampes de la burocràcia, actuar amb valentia. El cofoisme seria el pitjor per al desenvolupament competitiu, però cal que la societat acompanyi i reconegui les virtuts d’aquells que fan bé les coses. Hem de saber qui són i què fan, convertir-los en models inspiradors per als nostres fills. A l’ARA els volem acompanyar en l’aventura de la transferència de coneixement a les empreses i explicar les seves bones idees, els èxits i els fracassos de què cal aprendre. No som ingenus (del tot...): també calen diners, dels mecenes privats i dels fons públics. Però no és només una qüestió de diners.

Tots tenim feina si volem un país exigent, també els mitjans de comunicació i sobretot els que gestionen la cosa pública.

Quin seria el marge de millora de la universitat si tingués més llibertat i no depengués del model espanyol, si anés per lliure? La intuïció i l’exemple de la recerca ens diuen que seria gran, però el grau de llibertat per prendre decisions no significa automàticament que es prenguin en la millor direcció.

Una qüestió d’exigència

Si es vol un país d’excel·lència haurem d’apujar tots plegats el nivell d’exigència. A l’empresa, a la ciència, a l’educació, als mitjans, també al món de la política. Debatre sense prejudicis i demanar que es reti comptes. Que la prudència no ens faci traïdors, però tampoc acrítics ni mesells.

La qüestió de confiança a Catalunya ha anat seguida del debat de política general, i el més rellevant és que el president de la Generalitat ha obtingut la confiança de la majoria absoluta del Parlament i continua el procés amb el compromís de convocar un referèndum. Rumb al xoc institucional amb l’Estat, que està determinat a actuar judicialment. La majoria independentista ha guanyat un any, però el temps passa ràpid i torna a haver-hi una data marcada al calendari. Comença el compte enrere per donar a conèixer quin país es vol i la negociació dels pressupostos no és un debat menor.

A Espanya, els mesos de paràlisi del govern estan a punt d’acabar-se amb un pacte entre el PP i el PSOE. Els barons socialistes han culminat el cop d’estat contra Pedro Sánchez en el marc d’una lluita pel poder acompanyada d’una lluita ideològica. Sánchez era capaç de parlar. Ni més ni menys. El seu error, com diu un intel·ligent socialista, “ha sigut perdre”. En unes setmanes veurem com es crea de facto una gran coalició que permetrà a Rajoy quedar-se a la Moncloa i al PSOE intentar posar ordre després de l’explosió. De moment, al PSC li han posat impossible abstenir-se si vol mantenir una mica de dignitat.

La baralla al PSOE està convertint Rajoy en un estadista simplement per comparació i aparentment pel seu immobilisme. Potser també per les seves discretes negociacions amb els poders fàctics de l’Estat, inclòs Felipe González? Algun dia ho sabrem. De moment, vistos aquests mesos amb perspectiva, tant Pablo Iglesias com Felipe González han fet un servei (impagable?) al PP.

L’Estat compta amb els tribunals i una gran coalició de facto amb un PSOE agònic. La majoria parlamentària independentista torna a ser funcional, però és irreconciliable en la seva manera d’entendre el món. Vénen mesos exigents, també per als ciutadans.

stats