No és justícia sinó escarment

A les onze del matí els telèfons treien fum. Hi havia rumors sobre la concreció de la petició de penes i l'ARA havia anat publicant els últims dies el que després es confirmaria, que la petició de l'advocat de l'estat es quedaria en sedició i la Fiscalia culminaria l'"A por ellos" judicial acusant els presos polítics de rebel·lió. L'escrit fiscal afirma el que la majoria de catalans, votin a qui votin, saben que no és cert: el "pla secessionista" preveia "tots els mitjans" que fossin necessaris per aconseguir l'objectiu final, inclosa "la violència necessària per assegurar el resultat criminal pretès". Si alguna cosa sabem els que hem viscut aquests temps convulsos és que el sobiranisme ha sigut pacífic i cívic malgrat les provocacions i els desitjos dels que el voldrien arrasat. Culminant el camí dels ministres del PP, la Fiscalia parla d'"actuació tumultuària" en les mobilitzacions i d'una utilització política dels Mossos que no respon a la realitat viscuda sinó a l'intent de deslegitimar el Procés assimilant-lo al patró basc. En política, aplicar l'escarment és d'una gran estupidesa estratègica, i és l'opció que ha triat l'estat espanyol. Avui, malgrat el que pensin al Suprem, el sobiranisme és més fort que ahir. ¿Qui vol viure en aquesta Espanya superba que no reconeix ni la diversitat ni la dissidència pacífica? ¿Que continua veient una violència que ni els tribunals belgues i alemanys reconeixen? Cada dia seran menys, fins i tot entre els ciutadans espanyols.