Cop de puny al tauler
Un brusc gir de guió va canviar en quaranta-vuit hores l’escenari polític a Espanya. Dimecres Montoro aprovava els pressupostos generals de l’Estat que donaven a Mariano Rajoy oxigen fins a les eleccions generals del 2020. Ho feia gràcies als vots del PNB, que si en la negociació del 2017 va fer caixa amb la renegociació de la quota basca (1.700 milions), ara es garantia 540 milions en dos anys i la medalla d’haver obtingut del govern l’augment de l’1,6% de les pensions el 2018. Només vint-i-quatre hores després de l’aprovació dels pressupostos i nou anys després de les primeres detencions que va ordenar Baltasar Garzón, dijous l’Audiència Nacional dictava una dura sentència contra el PP i el seu “eficaç sistema de corrupció institucional”. Els jutges consideraven Luis Bárcenas, extresorer del PP, una de les peces fonamentals del sistema de “defraudació de l’erari públic” i l’ideòleg de la caixa B del partit al govern, i el condemnaven a 33 anys de presó i a pagar una multa de 44 milions. La sentència va caure com un cop de puny al tauler de la política espanyola quan més enrocada semblava la partida.
L’autoconfiança que han guanyat Ciutadans amb les bones perspectives electorals els ha desinhibit, ha deixat en evidència la seva fúria nacionalista i ha debilitat la imatge de liberals regeneracionistes que en algun moment havien aconseguit alimentar a Espanya. Encegat amb els guanys ràpids que li reportava Catalunya per reconstruir el nacionalisme espanyol més ranci, Rivera s’ha centrat a disputar els vots directament al PP, amb l’ambició de rellevar-lo competint pel mateix vot i, si sona la flauta, el del votant socialista nacionalment inflamat model José Bono. Rivera intenta emular Adolfo Suárez, aquell jove procedent del Movimiento, però de moment no ha mostrat les mateixes habilitats d’encantador de serps capaç de consensuar l’harakiri massiu de l’antic règim, com es va fer a la Transició.
El PP es rebolca en el fang de la corrupció i està pendent encara de dues sentències potencialment destructives, Rajoy ha deixat la qüestió catalana en mans de jutges que s’han atribuït amb diligència la salvació d’Espanya, i la proposta de Pedro Sánchez de liderar la lluita contra la corrupció i obtenir una majoria alternativa a Rajoy ha deixat els líders de Ciutadans descol·locats quan ja es veien en el paper de dura oposició convertida en l’alternativa natural preferida pels poders econòmics. Però la presentació de la moció de censura a Rajoy ha donat la bandera de la regeneració al PSOE just quan Cs s’havia quedat la bandera espanyola, l’himne de Marta Sánchez i el suport desacomplexat de la premsa madrilenya.
Rajoy, visiblement irritat -i no només per perdre’s la final de la Champions-, ha començat a maniobrar per “recuperar les regles del joc” i evitar el govern “Frankenstein” que tem que el desallotgi de la Moncloa dos anys abans del previst.
El canvi de guió permet repartir noves cartes i obrir el joc, però caldrà que els jugadors siguin capaços de fer-ho i no se sotmetin a les pressions públiques i de les seves faccions internes. De moment, el PSOE, en contrast amb la retòrica que desplegava fa ben poc contra Torra, ha anunciat que accepta els vots independentistes. ERC i el PDECat no s’estalviaran la retòrica contra el PSOE còmplice del 155 que permet tenir presos polítics, però hauran d’actuar amb pragmatisme i facilitar la caiguda del PP encara que sigui per obrir les finestres de la política. No es pot exigir res a canvi, el relleu i el canvi d’actors és motiu suficient per facilitar els vots i l’exigència d’una negociació prèvia catapultaria els partidaris de forçar un acord amb Ciutadans. La retòrica del portaveu del PP qualificant Sánchez de “Judes” de la política espanyola perquè accepta els vots independentistes és només el primer grau d’una cridòria que anirà augmentant.
El PNB no sembla tenir problemes per tancar la jugada mestra. Haurà obtingut els rèdits del suport als pressupostos i pot facilitar el relleu al PSOE fent caure el PP amb arguments anticorrupció. La qüestió ara és si Sánchez pacta amb Ciutadans. En cap cas seria fàcil un govern socialista de trànsit cap a les eleccions previstes del 2020 o anticipades, però rellevar el PP té avantatges igualment per la regeneració democràtica que significa i pel missatge fonamental que la corrupció passa factura.
I pel que fa a Catalunya, qualsevol remota opció de diàleg no serà possible fins que Espanya tingui un nou govern i hagi superat les eleccions, que van acompanyades de retòrica i propaganda maximalista. La partida està oberta i no té un desenllaç clar, però serà difícil que la bandera de la lluita contra la corrupció no prosperi i acabi amb Mariano Rajoy quan menys s’ho pensava.
