25/08/2018

Contra els fantasmes

3 min
Contra els fantasmes

Tothom té por i tots els pobles tenen els seus fantasmes. El que fa la diferència és la capacitat d’embridar la por i enterrar els fantasmes, i en aquesta llarga batalla continuen Catalunya i Espanya. Continuen intentant fer front a la por a la llibertat i enterrant els fantasmes que encara planen sobre un sistema polític imperfecte i que continua sense acceptar que la gènesi mateixa de la democràcia és la gestió de la diversitat.

Pedro Sánchez, amb una legislatura curta però que hauria de ser més que fer alguns gestos, ha decidit enterrar el gran fantasma, el cadàver del dictador d’un franquisme que encara es filtra diàriament en la cultura política espanyola. El fet que després de més de 40 anys Franco sigui traslladat d’un altar en un monument infame a una sepultura familiar és un primer i imprescindible pas, un símbol que hauria d’anar seguit de moltes altres decisions que afavoreixin la restitució de l’honor de les persones i la recuperació dels cossos de tantes víctimes de la guerra i de la dictadura.

Enterrar el cadàver més simbòlic del franquisme significa molt més que treure Franco de la protecció de l’Església catòlica i de l’Estat, perquè la cultura democràtica espanyola encara té deures per fer i més fantasmes per enterrar.

Les assignatures pendents les podríem focalitzar en una: entendre que les idees no es poden imposar. Ni tan sols la idea de la sacrosanta unitat d’Espanya que protegeix la Constitució com esculpida en pedra. En sentit contrari, és obvi que tampoc es tracta d’imposar la independència, però és completament legítim defensar que es pugui votar la millor manera d’autogovernar-se entre les propostes existents, si és que n’hi ha cap altra a part del caduc estat de les autonomies i la independència. Per tant, Espanya i Catalunya estan immerses en una batalla política de fons que té més de cursa de resistència que de velocitat, i que necessita una estratègia basada més en la racionalitat de construir el millor projecte que sedueixi el sector més ampli de l’opinió pública que a quantificar la intensitat dels sentiments o a aprofitar l’oportunitat d’un moment concret si no hi ha canvis de majories.

La cita de Portabella

Els sentiments contra l’abús de poder, per la manera com s’ha construït i instruït la causa contra els líders independentistes, marcaran la tardor amb la perspectiva d’un judici revoltant. Fa uns dies, Pere Portabella va convocar unes desenes de persones a un sopar d’estiu a casa seva, com ha fet durant 40 anys. Es tracta de trobar-se des dels punts de vista ideològics més diversos i ser capaços d’escoltar els altres, de bastir confiances i compartir el llenguatge universal de la música de Bach. Tan necessari, tan generós i tan difícil avui. El qui va ser productor de Viridiana i director d’una vintena de pel·lícules recordava, amb un bri de tristesa, que les primeres trobades a casa seva eren clandestines i que la majoria dels líders polítics que hi van assistir l’any passat són avui a la presó o a l’exili. Els silencis eren més eloqüents que les paraules d’alguns dels polítics presents.

Un cop reenterrat Franco a Espanya, queden altres fantasmes per sepultar i entre ells hi ha el que podem anomenar la justícia justiciera. El sector de la justícia espanyola que ha pretès fer una feina que considerava que una dreta tèbia no tenia el coratge d’executar i que, encapçalada pel jutge Llarena i la seva falta d'imparcialitat, ha portat el sistema judicial en conjunt al desprestigi internacional, i el sobiranisme a la principal victòria política des de l’1-O.

“Faré de mi”

El dia 4 Pablo Llarena haurà de respondre a Bèlgica, i el mateix dia el president de la Generalitat, Quim Torra, farà una conferència en la qual vol definir l’escenari polític del país. El president diu: “Faré de mi”; és a dir, que farà un discurs coherent amb els seus principis ideològics i la seva manera d’entendre el catalanisme. Torra parlarà de la feina que pertoca a cadascú: el paper dels exiliats, que han aconseguit deixar en evidència la feblesa de la causa contra els líders independentistes, el paper del Govern i el de la societat civil i les organitzacions que la vertebren, des d’Òmnium Cultural fins a l’ANC i els CDR. Catalunya també té els seus fantasmes propis i entre ells hi ha la capacitat d’atomització dels actors polítics i la mirada al retrovisor.

Torra es defineix com un noucentista i hi ha un ideari de civilitat, serenitat i construcció del país que pot resultar-li útil, sempre que no oblidi que gairebé un segle després la Catalunya i el món noucentista poden ser un símbol però queden lluny de la realitat sociològica, cultural, política i econòmica de la Catalunya del segle XXI.

stats