Publicitat
Publicitat

La influència de les teories

Fa més de cent anys els estudis sobre la delinqüència se centraven en els aspectes biològics de l'individu. La ciència, i especialment el positivisme criminològic, s'esforçava a explicar que les persones naixem predeterminades per una clara herència biològica. Prou coneguda és, en aquest sentit, la descripció de l'home atàvic de l'obra de Cesare Lombroso.

Les teories sobre germans bessons, fills adoptius i herència biològica, entre d'altres, en el seu dia van ser molt influents, no només des d'un punt de vista criminològic, sinó també per explicar les diferències socials. Jo mateixa encara vaig arribar a conèixer a la pràctica la classificació de Kretschmer sobre constitució i caràcter, en què a través de la biotipologia es relacionaven determinades faccions o trets físics amb la delinqüència. Així, destacaven complexions corporals de tipus leptosomàtic, atlètic o pícnic, que alhora eren relacionades amb estats psíquics. L'autor va fer les seves classificacions partint únicament de la seva experiència psiquiàtrica.

A principis del segle passat els corrents sociològics van irrompre amb força, especialment als Estats Units, i es van desenvolupar les denominades teories de la desviació de la norma (anomia), les quals van molt més enllà de la simple conducta delictiva. També la teoria ecològica de l'escola de Chicago, que explicava la formació d'àrees de delinqüència a les grans ciutats o la creació de bandes juvenils a través de les subcultures. O el funcionalisme i les teories de l'aprenentatge i de l'associació diferencial, que van donar un gir molt important a l'explicació de la desviació.

Als anys seixanta va tenir molta força el moviment de la criminologia crítica a través de la teoria de l'etiquetatge ( labeling aproach ). Aquesta teoria no s'interessa tant per la causa o el motiu de la desviació com pel procés social a través del qual es defineixen determinades conductes que esdevenen delictives. Segons aquesta línia de pensament, doncs, són les instàncies de control social les que creen el delicte i el delinqüent. Algunes investigacions van demostrar, per exemple, que existia una correlació entre edat i reincidència: com més jove ingressava un delinqüent a la presó, més elevat era el nombre de reincidències.

Hi ha, però, un abans i un després en aquestes visions arran de la Segona Guerra Mundial. Els horrors de l'Holocaust i la incomprensió del brutal genocidi van fomentar el sorgiment d'una sèrie de teories més basades en l'anàlisi de comportaments de la societat en sentit global que no pas en els pròpiament individuals. No és que amb això s'eximís els autors de la seva culpabilitat, sinó que es mirava de trobar una explicació a la gènesi d'un comportament que havia violat les regles més elementals de la convivència social, i havia produït un dolor i uns danys tant personals com col·lectius del tot irreparables.

Cal no oblidar que els nazis mai no van fer servir expressions com matar o assassinar persones jueves, sinó que sota l'eufemisme de "buscar una solució final al problema jueu" ("die Endlösung der Jugendfrage ") van cometre el genocidi més gran de la història.

En qualsevol cas, les atrocitats que es van anar descobrint a mitjan segle XX van propiciar el sorgiment de les teories de la resocialització i la idea que la delinqüència, i més particularment la juvenil, ve donada molt més per un fracàs del sistema educatiu que per causes individuals o biològiques. En conseqüència, el reforç de determinats aspectes socials, familiars i educatius era la millor política preventiva. És just en aquest moment que es creen les figures professionals del treballador social i l'educador social, que es limita la privació de llibertat i que es creen sistemes especialitzats per als joves.

Trenta anys més tard, i després de diverses crisis econòmiques, la societat entra en un camí molt menys solidari. Ronald Reagan inaugura als anys vuitanta una etapa que s'allargarà fins als nostres dies, que consisteix en l'empresonament de moltes persones. En efecte, el sistema penal sorgeix de nou com un dels instruments que es consideren més adequats en la lluita contra la delinqüència, que en certa manera es torna a assimilar a la pobresa. Aquesta idea creua l'Atlàntic ràpidament i s'estén en part, també, per Europa.

Avui em preocupa que la crisi econòmica no només porti més pobresa i aïllament per a alguns, sinó que també ens faci més insolidaris. Això podria portar a la reaparició de determinades teories que, certament, pensava que estaven totalment eradicades.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF