De què serveix tenir Rato a la presó?

No crec en la presó, però sí en la necessitat de fer justícia

Creia que era una de les poques persones que no es van alegrar que Rodrigo Rato fos condemnat a una pena de presó, i no perquè no pensés que la mereixia, sinó perquè no crec en la presó. Així que quan vaig llegir l'article de David Fernàndez 'Darreres tardes amb Rodrigo', tan dur com realista, on entre altres coses deia que no creia en la presó ni per a amics i ni per a enemics, em vaig sentir una mica més acompanyada en les meves conviccions.

Jo tampoc crec en la presó, però sí en la necessitat de fer justícia, per descomptat no entesa com aquella venjança o retribució expressada en la dita popular “Qui la fa la paga”. Crec en la responsabilitat individual i en l’obligació de retre comptes. Així que fins i tot acceptant que en moltes ocasions hi ha més persones implicades en un delicte, això no impedeix que puguis pensar que aquell individu determinat podria haver actuat de manera diferent de com ho va fer en aquell cas concret.

Rodrigo Rato ho tenia tot. Se’l considerava un dels polítics més brillants i el pare del “miracle econòmic espanyol”, era seductor i tenia aquell punt just de supèrbia; es deia que Aznar l’havia descartat com a successor seu perquè era massa brillant. Fins i tot la Universidad Rey Juan Carlos (!!!) li va atorgar el títol de doctor 'honoris causa' el 2009, si bé l’hi va retirar per si de cas el 2015.
Després d’un llarg procés judicial, finalment ha estat condemnat a quatre anys i sis mesos per un delicte continuat d’apropiació indeguda, juntament amb 63 exdirectius i exmembres del consell d’administració de Bankia que també han estat sentenciats.

La pregunta ara no és què farà Rodrigo Rato a la presó, sinó si la pena de presó és la més eficaç per a aquests casos, perquè vista la situació de corrupció arreu de l’estat espanyol no sembla que la possible amenaça de la pena de privació de llibertat hagi estat dissuasiva per a ningú.

La presó com a tal va ser concebuda fa tres-cents anys i avui no té cap mena de sentit ni per a aquest ni per a molts altres casos

De les meves paraules se'n pot desprendre que estic defensant la impunitat per a Rato; res més lluny de la meva intenció. Penso que, en primer lloc, se li hauria d’exigir la devolució de tots els diners obtinguts il·lícitament, a més d’imposar-li una multa important i en el seu cas la responsabilitat civil subsidiària que li correspongui. Però amb això no n’hi hauria prou. Una pena així podria fer pensar que qualsevol delicte es pot compensar amb diners. La condemna, a més, hauria de comportar que els quatre anys i mig de presó que li haguessin correspost els dediqués a treballar en una fundació relacionada amb la lluita contra la pobresa i l’ajuda als sectors més desprotegits de la societat. No com a administrador o un càrrec semblant, per descomptat, malgrat que estigués capacitat per fer-ho, sinó en l’ajuda directa i personal a les persones més afectades, per tal de conèixer de primera mà els efectes devastadors de la pobresa.

La presó com a tal va ser concebuda fa tres-cents anys i avui no té cap mena de sentit ni per a aquest ni per a molts altres casos. De fet, en un principi la presó va ser injustament projectada com a instrument per combatre la pobresa més que no pas la delinqüència. Això explica fins a quin punt sempre ha existit una certa criminalització de la misèria.

La privació de llibertat, o l’aïllament de la societat, si es prefereix, avui només estaria justificada per a aquelles persones violentes o perilloses, incapaces de viure en llibertat. En realitat, estic pensant més en determinades patologies que suposen un risc greu per a la societat. Però això no significa que molts delictes hagin de quedar impunes.

Centrem-nos, doncs, en altres delictes que no comportin violència: en la nostra societat actual, els diners s’han convertit en un valor en si mateixos, així que la multa proporcional és una pena efectiva –sempre que es compleixi, esclar– i que, a més, dol. Però la més eficaç de les mesures és la reparació del dany, ja sigui de manera directa o simbòlica, que es concep com un element fonamental en la lluita contra la impunitat.

La vida a la presó és molt dura, però al final acaba limitant-se a un aïllament del món; en l’argot penitenciari, cada dia que passa és un dia menys que cal pagar, però si estàs “xapat”, encara és pitjor. Si, a sobre, analitzem en el seu conjunt els 'èxits' de la privació de la llibertat, els resultats globals no són precisament encoratjadors.

Així, quan parlem de la quarta revolució del món de la tecnologia, em pregunto com és possible que continuem fent servir mitjans repressors tan ancestrals com la presó. Demanar perdó, reparar el dany, controlar el delinqüent per mitjans telemàtics o pagar una pena de multa són algunes alternatives eficaces. Però, sobretot, concebre el càstig en positiu a través de la realització de treballs en benefici de la comunitat i especialment en relació amb el delicte comès significa un canvi de paradigma important. Hi haurà qui veurà les meves paraules amb ulls escèptics, però què hi perdem intentant-ho?

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF