La presó, un endarreriment ancestral

Càtedra de Justícia Social i Restaurativa Pere TarrésNo era la meva intenció començar d’aquesta manera, però no puc obviar que s’entén que la ciutadania, a poc a poc, estigui perdent la confiança en les institucions, cosa que em sembla com a mínim perillosa.

En pocs dies hem tingut el penós assumpte del pagament de l’impost de les hipoteques. D’entrada diria que les diferents interpretacions de les lleis no és el que crea més seguretat jurídica, sobretot si és en termes de blanc o negre. La ciutadania ha estat la principal perjudicada per la crisi i en molts casos encara ara l’arrossega, així que la notícia que el Tribunal Suprem havia dictaminat que la factura de l’impost hipotecari fos assumida per la banca va ser lògicament ben rebuda. La decisió va durar ben poc, vint dies per ser exactes. Després de dos dies de discussió i una ajustada votació, el ple de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem va acordar tornar a la casella de sortida, és a dir, que l’impost de les hipoteques el continuï pagant el client, com ha estat fent fins ara. Durant dos dies, 28 magistrats de màxima categoria han estat debatent la qüestió i l'han acabat deixant exactament com estava, i val més que no comptem el preu de les hores que hi han dedicat... Però aquesta resolució tampoc no ha tingut gaire recorregut, ja que en menys de 48 hores el president Sánchez va anunciar l’aprovació d’un decret llei perquè d’ara en endavant sigui la banca qui pagui l’esmentat impost. És a dir, ha esmenat la plana al Suprem, cosa que, com ha comentat algun periodista, sembla quasi un desacatament. I en tot cas, si el president ho veia d’aquesta manera, per què no ho va fer de bon principi? Tot plegat es fa difícil d’entendre.

No he pogut evitar esmentar aquesta qüestió que ha aixecat, no sense motiu, molta polseguera, però de fet em voldria centrar en les penes i en la frivolitat amb què de vegades es tracta la durada de les estades a la presó. Fa uns anys vam fer un estudi sobre l’efecte de les llargues condemnes en diversos països europeus. D’entrada ja es feia difícil definir què s’entenia per “llarga condemna”, ja que els països nòrdics les consideren com a tals a partir dels cinc anys d’internament, mentre que Espanya i Turquia ho fan amb deu i quinze anys, respectivament. En qualsevol cas, una de les conclusions d’aquest estudi va ser que una privació de llibertat durant més de deu anys destrueix la persona.

Així que llegint amb deteniment l’escrit de l’acusació de la Fiscalia del dia 3 de novembre per als líders independentistes que estan en presó preventiva, un cop més em sorprenia la duresa amb què s’anunciaven algunes de les penes.

Oriol Junqueras no trigarà gaire a fer 50 anys i la Fiscalia n'hi demana 25 d’internament; si això es complís, sortiria de la presó amb 75 anys, s’hauria perdut tota la infància i la joventut dels seus fills i qui sap si ja seria avi. Jordi Cuixart, per al qual es demanen 17 anys de presó, tampoc podria tenir cura del seu fill petit, i Carme Forcadell no podria acompanyar la seva mare de 91 anys en l’últim tram de la seva vida. No cal que continuï la llista: per a tots els encausats es demanen tal quantitat d’anys de privació de llibertat que els exclou absolutament de la vida activa. I encara hem de veure com s’apunten set anys de presó en alguns casos, gairebé com si es tractés d’una banalitat, quan set anys d’una vida també són molts anys.

N'hi ha que diran, probablement amb raó, que aquesta és la petició de la Fiscalia, i que ja se sap que sempre tendeix a tirar llarg. La mateixa Advocacia de l’Estat ha reduït la petició de penes a gairebé la meitat, i després encara caldrà veure la realitat del judici i els arguments de la defensa. Tot això és cert i espero que canviïn les coses, però en aquests moments, i encara que sigui simbòlicament, em sembla que unes peticions d’aquesta naturalesa produeixen un gran dany, fins i tot encara que es pensi que no es faran realitat. Un dany per a qui les ha d’interioritzar, òbviament, però també per a la mateixa societat.

I pensant en la duresa de les penes, voldria fer una reflexió potser un pèl teòrica però que parteix de la base d’haver treballat amb persones que han complert condemnes molt llargues.

D’entrada m’agradaria indicar que hauríem de canviar les designacions i començar a buscar altres penes. No centrar-se en les pitjors, sinó buscar les més humanes; no les més dures, sinó les més eficaces; no les més llargues, sinó les més proporcionals; no les més arbitràries, sinó les més justes.

Per fer-ho és necessari que davant la comissió de qualsevol delicte evitem els conceptes d’escarment i exemplaritat, i potser també de resocialització, per començar a parlar de reparació, restitució i justícia transicional. Fa gairebé tres-cents anys que Beccaria deia que “les penes no havien de ser només proporcionals, sinó suaus i com menys doloroses per al cos millor, perquè l’eficàcia no té relació amb l’atrocitat, ni l'atrocitat, encara que fos eficaç, deixaria de ser contrària a les virtuts benèfiques”. Avui la presó em sembla un endarreriment, una pena ancestral per a la majoria de casos.

Faig aquestes reflexions en un dia simbòlic per a Alemanya, 29 anys de la caiguda del Mur de Berlín i 80 de la Kristallnacht [Nit dels Vidres Trencats].