Publicitat
Publicitat

Tribunals i terrorisme

El que és professor sap que perquè els seus alumnes integrin bé algun concepte l'ha de repetir diverses vegades i des de perspectives diferents, de manera que quan n'escolto algun que defensa amb passió algun dels valors jurídics que considero fonamentals, em sento especialment reconfortada.

De vegades tinc la impressió que em passa el mateix amb els articles; hi ha idees que, escrigui sobre el que escrigui, apareixen reflectides. Aquest cop voldria escriure amb motiu d'una notícia de la setmana passada però que malauradament torna a ser d'actualitat. Hi ha qui em va preguntar per la doctrina Parot, arran de la possible sentència del Tribunal d'Estrasburg, i és molt possible que la meva resposta els soni a música coneguda: encara que de vegades ens resulti difícil, no és bo de confondre els arguments ètics o morals amb els jurídics.

És indiscutible que les històries dels assassinats comesos per terroristes ens commocionen i ens repugnen; no són justificables de cap manera. Així mateix, també comparteixo l'argument que no es pot considerar de la mateixa gravetat una mort que 25. De fet, la vida és sagrada, així que el dany moral de manllevar absurdament una vida és irreparable. En aquest sentit, entenc perfectament les reivindicacions de les associacions de víctimes del terrorisme. Però les coses no sempre es fan bé i la reforma del Codi Penal del 1995 va arribar amb massa retard i amb l'acumulació d'una sèrie de problemes mal resolts. No sé quina serà la consideració final del Tribunal d'Estrasburg, però hauria estat millor no haver-hi arribat.

Recordo que al seu moment vaig explicar exhaustivament aquesta qüestió als meus alumnes amb motiu de l'alliberament d'Iñaki de Juana Chaos. La majoria d'estudiants opinaven que no havia de sortir tan aviat de la presó. Carregava 25 assassinats terroristes i una pena de 3.000 anys de presó, i la seva sortida representava el compliment de tan sols 18 anys de condemna. Allò semblava una barbaritat a tots els efectes, i María Teresa Fernández de la Vega va arribar a dir aleshores: " Nos repugna que esté en la calle, pero creemos en la ley ".

Permetin-me que els expliqui una mica el conflicte. La redempció de penes pel treball té origen en la postguerra, quan el nombre d'interns a les presons espanyoles era molt elevat. Aleshores s'entenia que qui mostrava bona disposició a la presó col·laborant amb la feina acceptava d'alguna manera les regles del joc. Per tant, a més de la utilitat que representava el fet de tenir milers de persones treballant, aquesta era una bona manera de disciplinar-les. Quan es va aprovar el text refós del Codi Penal del 1973, aquest sistema va continuar igual, però força més lligat a la idea de prevenció especial. Finalment, la Constitució del 1978 va elevar la resocialització a rang de principi informador del compliment de les penes privatives de llibertat, igual que la llei general penitenciària.

Les condemnes eren molt llargues, de manera que la redempció de penes pel treball era una alternativa que la llei oferia al reclús per complir una condemna reduïda. Si aquest s'acollia a l'escurçament de la condemna, el resultat era predictible; ells ho calculaven millor que ningú. El coneixement de les regles del joc en el còmput de les penes també formava part de la legalitat penal establerta davant de possibles arbitrarietats i incerteses.

Així doncs, el respecte al principi de legalitat és essencial en les lleis penals però, a més, aquestes han de ser clares i concises, exigència que també s'estén a la seva aplicació judicial. En aquest sentit, és important recordar que, quan va entrar en vigor el Codi Penal del 1995, els tribunals, a l'hora d'enjudiciar els casos pendents, per determinar la llei penal més favorable van partir de la normativa -mai qüestionada- que sobre la pena resultant de l'aplicació de la regla 2a de l'article 70 del Codi Penal del 1973 (limitació a 30 anys) hi hauria d'incidir la redempció de penes pel treball.

Aquest criteri es va consolidar amb el temps i, en conseqüència, un possible canvi podria afectar els principis bàsics de retroactivitat o igualtat davant la llei. Tanmateix, la doctrina Parot va ser avalada pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, que van considerar, en essència, que el límit de 30 anys no constituïa una pena diferent de les anteriors i que la redempció de penes pel treball es podia aplicar a cadascuna de les condemnes.

D'aquesta manera es resolia un problema social i moral que podia suposar la possible excarceració anticipada d'alguns terroristes i delinqüents que tenien condemnes molt llargues. Ara bé, per al dret significava una resolució controvertida, ja que, tal com quedava palès en els vots particulars, forma part d'una pràctica comuna en l'estratègia terrorista portar el conflicte jurídic al límit.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF