23/01/2013

Tornar a començar

3 min

Més d'una vegada he escrit sobre la diferència entre legalitat i ètica. Sovint confonem el que considerem legal amb una conducta ètica. I el cert és que les lleis tenen una funció pedagògica de legitimació o censura de determinades conductes, però val a dir que no tot el que és legalment permès és èticament correcte. I a la inversa: no tot el que està prohibit és sempre èticament censurable. En podria posar una bona pila d'exemples. Potser el que ens és més pròxim temporalment parlant és el de l'amnistia fiscal. En efecte, el legislador va decretar una amnistia fiscal amb l'objectiu de regularitzar determinades conductes financeres que incomplien la norma. El motiu principal era que pensaven que així es recaptarien importants quantitats de diners que fins aleshores havien evadit el fisc però que resultaven necessàries per a les minvades arques públiques.

Aquesta mesura no és, per descomptat, gaire ètica, encara que accepto a contracor que potser era necessària. Les persones que s'hi van acollir ho van fer sota l'empara de la normativa legal, de manera que, des del moment de la regularització, la seva conducta deixava de ser contrària al dret. Aquest fet no la convertia, però, en cap cas, en un comportament ètic i, en conseqüència, respectat per la ciutadania. Per això s'espera que una persona pública no s'hi hagi d'acollir, perquè la seva conducta ha de ser modèlica. Jo crec que, al marge de moltes altres coses, encara no he pogut digerir com és que s'hi va acollir una persona pública com Bárcenas. Sobresous, finançament, diner no declarat... Potser no tot es pot considerar delicte, com llegia ahir en algun mitjà, però no hi pot haver més mala notícia que la sensació d'una corrupció estesa, de persones que s'aprofiten del càrrec, de falta de transparència. I sembla que això no ha fet més que començar.

La setmana passada Àngel Castiñeira escrivia en aquest diari una sèrie d'articles consecutius sobre el lideratge d'Artur Mas. La meva interpretació és que potser, com en el joc de vaixells, el president Mas estigui tocat, però ni molt menys enfonsat. Castiñeira també posava de manifest el fet que, si bé el poble català necessita els seus propis líders, també es fa imprescindible el compromís dels ciutadans. És possible que el català sigui millor en la defensa de la derrota que en el triomf, però aquests fets no són només responsabilitat del líder, sinó que també hi ha una coparticipació de la ciutadania.

Fins i tot compartint la seva tesi, crec que hi ha altres aspectes a destacar que ja adverteixo que no són gaire constructius. Catalunya també forma part del que denominem com a cultura del Mediterrani, una regió amb una gran riquesa històrica, social i econòmica, però que en el seu vessant negatiu destaca per la seva falta de confiança en el sistema públic i en les persones que el representen. En aquest sentit, no crec que siguem gaire diferents dels marsellesos, els calabresos o els laconis, per posar-ne alguns exemples. I és que en les regions mediterrànies el valor del que és públic té una jerarquia molt diferent de la d'altres països europeus. La família, els pactes, les amistats, els negocis i, fins i tot, la màfia són un clar contrapoder del poder públic. És cert que hi ha matisos i diferències, i que els temps han canviat, però el pes cultural continua sent molt important. Per això potser també es desconfia del triomf, del lideratge, i es vota de manera fragmentada per fugir de les majories absolutes.

A la conca mediterrània podríem dir que encara ens falta convicció i respecte pel que és públic. De vegades pensem que petits gestos com colar-se al metro, encarregar reparacions casolanes sense pagar l'IVA i altres pràctiques d'economia submergida, o donar per fet que l'amiguisme ens obrirà totes les portes, no fan cap mal. Fins i tot podem arribar a justificar aquestes conductes per culpa de la nostra escassa confiança en els governants. En aquest sentit, les notícies sobre la corrupció produeixen un dany irreparable sobre la col·lectivitat perquè hi ha qui creu que no fan més que legitimar aquestes accions. Però permetin-me acabar amb un punt d'optimisme: de la mateixa manera que és possible un canvi individual, escollir una altra vida o rectificar la que portàvem, també és possible un canvi col·lectiu, i potser ha arribat el moment de fer-lo. Això sí, no esperem que vingui de fora, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

stats