Ruptura o reforma (i 2)

Tal com apuntava fa una setmana, crec que som al llindar d'una nova transició per bé que, honestament, no podria ni sabria definir els tempos o la jerarquia de l'ordre d'aquests possibles canvis. Tampoc no sóc capaç d'emmarcar amb la nitidesa necessària aquesta evolució en el marc del consens (i, per tant, de la reforma política) o en un espai de ruptura. La meva ideologia em porta a inclinar-me per la primera via, però suposo que les rebel·lions mai no són predictibles.

En conseqüència, tan sols em sento capaç d'apuntar algunes de les transformacions que em semblen més evidents i que considero que es poden i s'han d'abordar sense dramatismes. Esclar que això no significa, com ja han apuntat alguns analistes de posicions extremes, un abandonament dels postulats de la Transició; tot el contrari. Ara bé, l'acceptació de la situació actual exigeix nous plantejaments. Obviaré el tema de la reforma de la Constitució, no pel fet que sigui intocable -que, per descomptat, no ho és-, sinó perquè em sembla que no és el debat més important. Fins i tot en la qüestió catalana, com he dit tantes vegades, no som davant d'un problema jurídic sinó polític i, per tant, les possibles solucions s'han de procurar per força des d'aquesta via.

Una qüestió important és sens dubte l'allunyament dels ciutadans respecte dels polítics -que no de la política-, la seva pèrdua de confiança en els partits, en general, i en els seus membres en particular. Però no només això: el qüestionament dels partits polítics se centra particularment en l'hegemonia dels grans grups. En aquest sentit, les eleccions italianes han estat un avís per a navegants a tots els efectes. Un cop més aquell país ha demostrat que no només pot viure sense un govern, sinó també sense la Unió Europea.

Ara com ara les alternatives a casa nostra no han anat de la mà de nous partits polítics sinó de determinats moviments com ara el 15-M, l'Assemblea Nacional Catalana o la ILP en la lluita contra els desnonaments, per posar algun exemple. Es tracta d'associacions que encara no han arribat a incidir en unes eleccions, si més no amb representació suficient, però que ho podrien arribar a fer en un futur no gaire llunyà.

Avui representen el que denominem societat civil, però que no acabem de saber ben bé què és; de fet, ni tan sols podem precisar on posem l'accent, si en societat o en civil . En realitat és més aviat una definició d'exclusió, ja que agrupa tot el que no té un caràcter institucional. En definitiva, són moviments nascuts des de la base, amb freqüència per defensar una causa concreta, encara que de vegades van molt més enllà de l'estricte qüestionament del model social imperant.

Des de les instàncies de poder se sol minimitzar el seu impacte, al·legant la seva escassa organització i l'absència de projecte. Tanmateix, si analitzem els resultats obtinguts en alguns casos, crec que no són gens menyspreables, malgrat que de moment no estiguin configurats com a força alternativa. De fet, alguna de les seves tesis està calant en els ciutadans, com una nova concepció dels partits a través de les llistes obertes, un nou sistema electoral, transparència, participació ciutadana o el dret a l'habitatge.

Els casos de corrupció s'han estès a totes les instàncies de poder, fins al punt de traspassar fronteres temps enrere infranquejables. Si més no, hem estat capaços de denunciar-los i fer que els tribunals hi intervinguin. Però és evident que els mecanismes de control social han fallat. No ha estat un problema de manca de regulació, de més lleis o de penes més severes, sinó d'una laxitud en la conducta. D'una cultura del Lazarillo de Tormes, mediterrània, amiguista i poc ètica. La principal conseqüència és una necessitat de controlar el poder d'una manera diferent, més eficaç, i d'exigir responsabilitats a tots els nivells de bon començament.

De tot el panorama actual, una de les xifres més impactants són els més de cinc milions de l'atur registrat, dels quals la meitat són joves. És evident que encara patim la crisi econòmica, les conseqüències de la bombolla immobiliària, la mala gestió d'alguns bancs, la reforma del sistema financer i una gestió pública deficient. Però es hora de mirar endavant, de facilitar crèdits, de donar suport a l'emprenedoria, d'incentivar els joves, de compartir llocs de treball i sous, i de racionalitzar els serveis públics. I, més que mai, no és el moment de censurar persones com el fiscal Rodríguez Sol pel fet de dir el que en democràcia tots compartim: que el poble sempre ha de tenir la possibilitat d'expressar-se.

I amb aquesta reflexió deixo el debat territorial i de Catalunya amb un proverbi xinès: "La lluna no sempre és rodona, les plantes no sempre floreixen i els homes no sempre s'entenen".